Em costa massa llegir poesia de gent viva. Dic adéu a les parets i xuto les sabates que m’han fet mal des del primer dia.
A vegades, Grieg té tan poques notes que fa por. És l’abisme sota els dits. També he estat amb un Mendelssohn avui, i amb un si-quatre que es repetia desdoblant-se entre la melodia i al qual no m’arribava la mà. M’ha amargat una mica la tarda. A la casa nova seuré a terra a escoltar la Wanderer.
Una nena feia la vertical pont al mig de les Rambles i uns iaios aplaudien. Jo mirava les sabates de tardor, que ja ataquen des de darrera el vidre, i plorava per dins. Una guia de Berlín, uns pantalons a trentanou amb noranta, tots els models de nevera que ens queden per obrir.
Encara tinc esperança que, amb les vacances, arribi també el solipsisme, la introversió i el silenci intravenós dels veïns absents. Els mobles buits no signifiquen. Hi he de posar alguna cosa a dins.
No és un bloqueig. Ni una fuga a Veracruz ni a enlloc. Em pregunto per què no tinc res a dir. Creuo els semàfors, suo, aparco. I la literatura no s’apropa. Serà que amb la llum que entra per aquestes persianes i el sostre que em llevarà cada matí és impossible tornar a estar trist.
He vingut per segon cop. T’he esperat dins de casa. La persiana baixada. La tos dels veïns. Deixant que sonés la llamada anónima al fixe. Marxaré només quan no em quedi cap tros de carn perquè em masteguis.
sucumbir v.intr. Algú, cedir a una cosa a la qual no pot resistir més. Sucumbir a la fatiga. Sucumbir a la temptació. | ABS. Cessar de viure.
Quan arribava a casa m’asseia al terra del lavabo i ho assimilava. L’accident dels set cotxes, les reunions, els informes, els reculls de cançons populars txeques, el nen de les galtes quan va llençar tots els instruments de percussió per terra i va dir que no vindria més.
Suposo que és imprescindible esperar perquè tot això prengui algun sentit. Tot està fora dels calaixos. I la improvització no és lo meu. Ni al piano ni enlloc.
Menjo pipes i miro dibuixos animats. Enlloc de fer les trucades que em mana l’agenda, a regidors, mares/pares/tutors i a venedors de pianos. Hi ha caixes per fer i menjar podrit a la nevera. No em plantejo, però, cap canvi d’actitud que comporti allunyar-se d’aquest sofà i de la lentitud d’esperar que arribis.
Pensava que el juliol seria un moment preciós. Però tampoc. O potser hauria de dir: encara no. Jo què sé. Jo només vull anar a Berlín a comprar-me unes bambes. I saber on visc.
