pienso que le gustaría el castaño que me cruzé en el camino.
E. Dickinson
Fred siberià a dins. Les ones. Són ràpides, a la mà esquerra. Arabesc. Entendre l’arbre, poder parlar-hi, poder tocar la neu que hi penja. Una melodia com cantada per dins, que no pot ser mai més repetida per cap veu, per cap bosc d’arbres llargs i primíssims i sense final. Vols ser ell, vols ser la mà que la respira, vols tornar-la a sentir però està prohibit. Se’n va. T’hi resignes. Ho busquem sense parar en els llocs més estranys i ho té Chopin. Som tan inútils corrent pels túnels, estirant els braços en plan imbècil, viatjant a Rússia, trencant la tonalitat, trencant el llenguatge, les comes i els punts, trencant la tela del quadre i enganxant-hi un bunyol sec. Chopin en plena nit. La resta calla. Sort que me n’he recordat. Que la vida és piano, que és ell, que la defineix i la decreta. Sento algú, en realitat és dins el cedé però per mi encara és viu. Posa’t al costat de qualsevol cosa, del mar si vols, de les petjades sobre la neu: no seran res. La paret blanca, l’absència, el preludi tretze, els llibres muts vomitarien, es buidarien voluntàriament. I em semblaria bé.
