Més nits de cervell en blanc. Les dreceres i tot el que és lluny. La calor assassina. L’acumulació d’embolcalls de galetes. Puc viure de pàgines de llibreta un temps fins que el cabell m’arribi als peus i les camises que pengen als poms de les portes s’assequin. Però i després? M’he quedat sorda o és que el silenci és realment tan inhumà? Acabar un text amb una pregunta és vergonyós literalment parlant.
i, més enllà, l’aire blau i fondo, que és fals
i no és enlloc, i que és infinit.
Ph. Larkin
Si no hi hagués gent, si la ciutat fos morta, potser sí que es podria equiparar a algun paradís. Entro a buscar un jersei. Ja no és de dia, més aviat un vespre taronja. Aviat no podrem llegir. El núvol gris. La silueta de la muntanya.
Que el final és impossible, que segurament és un concepte abstracte traïdor i fill de puta que mai es materialitzarà. La finestra està oberta i sento l’autobús. Hi ha dies odiosos, com per exemple tots.
Tema A. S’ha fet una mica de dia, he fet torrades i cafè amb llet freda i sucre com ens agrada al meu germà gran i a mi. Pont. El Daniel diu que menja dos plats i postre. El Forns que no entén lo de l’atonalisme. El Felip somriu. Tema B. No estava molt segura de quin moment del dia era. He posat els peus a la taula, he begut de la tassa. Coda. Si estic al sud, envoltada de desert, aleshores no em vull despertar.
És evident que espero la caiguda, blanca i tova, i la polseguera posterior. M’avorreixen l’esnobisme i la bohèmia. Vosaltres creieu en moltes coses, però a mi no se m’acut res. Tingueu en compte que he comprat arròs per posar en un pot i fer-lo sonar com una maraca i un nen l’ha obert i s’ha menjat l’arròs cru.
No sé, no hay “yo” para no saber.
M. Blanchot
He entrat a uns quants llocs. A molts d’ells m’he sentit malament, amb ganes de marxar o de pegar cops de puny. No és que em pregunti per què. En un llibre hi deia: la inquietud ante la posibilidad de volverse loco puede alcanzar un grado insoportable. És un llibre que als disset anys vaig subratllar dues-centes quaranta-tres mil vegades.
Estudiant minuciosament les coses que s’haurien d’abolir. No Vladimir Sofronitsky. No Anne Sexton. No Fidelio. Sinó totes les altres. L’altre dia es va incendiar la casa. No vaig ser a temps de sortir-ne.
Visc aïllat, molt lluny de la literatura. Com vols que escrigui. Invitacions diàries, gent que encara insisteix. Males excuses. Només per quedar-me en aquesta habitació pintant amb un llapis taronja fluorescent comprat al Pergamon Museum. En vaig comprar uns quants, però després no els vaig regalar. He sortit al balcó. Ha sigut com anar a fer un volt.
Ones delta. Somni profund. D’1 a 3,5 cicles per segon. Un mal de cap estúpid de pilotasso a l’hora del pati. Postits a les pàgines. Una casa a l’hemisferi sud.
Seria un paisatge fantasma si no fos per les mosques. Quan para el vent, el sol s’incrusta a les coses i aleshores fan aquella olor. Arbres i muntanyes. Les faroles com llunes. Un abella que vé a picar-me. L’espero immòbil. L’olor és de quan anava de colònies. Farigola, vaques i cel obert. L’olor com de cremat, com de carn a la brasa, com de poble que dóna al mar, com tornar de la platja descalç a les tres de la tarda i anar a dinar. Les cases perfectes de persianes automàtiques, piscina, barbacoa d’obra, pales de jardiner. Miro el teclat, algunes lletres estan a punt de desaparèixer.
