Esmorzar a la pastisseria de bon matí. Fa sol. Comprem llibres. Paul Éluard. Després visitem la pura bellesa. La seva veu recita, al fons. Espero trobar-me’l amb la seva barba blanca de neu i els seus ulls pol nord. Fem fotos quan el vigilant no mira. Però no, només és dins la pantalla. No pot sortir. Al tornar a casa, faig crema de porros amb dues cebes, dues patates, dues pastilles d’avecrem. Després penso en Kafka. Després Mozart mal tocat.
No hi ha massa a dir. L’únic que se m’acut és Sol Lewitt o passadís de museu. L’únic que se m’acut és deixeu-me en pau o cedés agrupats per gèneres. Si aquesta nit no tinc son, llegiré el diccionari croata que em van regalar quan vam anar fins a Opatija a peu. Hi buscaré com s’escriu desitjar que el temps es pari just aquí.
Cel blau i peces líriques precipitant-se al buit. Tornaria a fer aquelles bogeries de vint-i-cinc dies sense sortir de casa o dues-centes hores seguides sense parlar amb ningú.
Foto: Bernd Thissen
Seria una possibilitat baixar al carrer amb un guix blanc i marcar fins on he caminat. Seria una possibilitat imaginar el límit, admetre que no és només dolor, si no el dolor de la por al dolor. Fa molt mal. Seria una possibilitat estirar-se sobre aquest terra, em sembla que encara no ho he fet mai. Ja va essent hora. Tot això s’ha de llegir amb Messiaen de fons. Si no, no és res.
Puja a casa, mira’m així, parla’m a prop una altra vegada.
La soledad acumula,
el cielo a tierra vence.
P. Celan
A aquestes hores ja no puc pensar-te, ets tan invisible que no ets res. Què és el que m’ha trencat, partit des de l’arrel? Una destrucció a petita escala. Abans fugia de les coses que fan mal i ara hi són i prou. Cel paral·lel blau quasi negre. Només l’aire fred que fa tremolar. La gent comença coses sense pensar en el final que porten escrit. Col·loco les forquilles, els plats de plàstic. Benvinguts, silenci, oració. Paraula de Déu. Psalm.
Tota la nit construint un vers que sigui semblant als que et van fer mal. L’objectiu és ser com ells i fer mal ara a tots els qui et llegeixin. Hi ha dies que són per aturar-se i admetre que no estas entenent res.
No sé què passarà. No recordo el to de veu que feia servir. Escrivia enganxant-me a l’estufa per no congelar-me i l’aire de fora era blanc. La qüestió era ser bastant Bartleby. Bueno, molt. Obsessió per la llum. Diagnosi accelerada del desert. Fa por obrir els ulls. Aquestes són les tres frases. No és que sàpiga què volen dir. Són com les barques. No sé per què hi són però acumulen tot el sentit.
S’estimaria més anar.
M. Romera
És com veure caure l’allau. Sé que hi quedaré soterrada sense possibilitats de rescat, sense possibilitats de furgar vers la llum. Quin coi de llum si serà de nit.
Tot allò que et vaig dir sobre viure sota terra. Dir sempre que no. Dir que no fins que no quedi res.
Plou damunt la barana. Tinc un dit que em sagna d’haver-lo mossegat. Alguns llibres nous. Arbres no. He tornat al somriure forçat, desencaixat, com de pallasso ridícul jubilat. Sí, ja ho sé, he d’acabar el Dickens però com? si quan arribo a casa caic a terra i m’han de recollir amb una grua de pianos. Això no és com escriure. Potser ho faig per sempre o potser ho deixo demà. La qüestió és curar-se.
