El tren corre, poso els peus a la cadira de davant i tot és fredor cap a tu. A fora polígons industrials saturats de camions, pobles desconeguts i tot fredor cap a tu. Quin cercle traçaré ara? A fora plou i en algun lloc hi ha incendis provocats per llamps. Ja no parlaré d’escultures cobertes de gespa, de pedres fent fileres, de cementiris blancs. Heterotopies. Emplaçaments qüestionats i invertits. Llocs fora de tots els llocs. Formes devastadores. Sé que ets a casa, a les fosques i m’esperes. Sé que almenys un dia, durant una mil·lèssima de segon, mentre em llegies, vas imaginar-te que sempre estaríem junts.
Caminar en línia recta deu mil milles d’anada i tornada. Caminar i no escriure. Escriure com llepar un metall. Llegia Billy Collins i alhora parlàvem d’hotels. Estic dins un tren i de cop oblido on havia de baixar. Podria passar el dia omplint llibretes però baixaré i tot es tornarà gris i el cervell en blanc. Les mans escriuran cartes o respondran al telèfon. No hi haurà ocells ni matolls de ginesta als vorals. Dies on no hi ha res per fer. Interrompre-ho tot per dir-te alguna cosa bonica per whatsapp. Enviar-te un cor. Preguntar-te què llegiràs a la nit quan ens fiquem dins el llit i se’ns passi el fred. Penya-segat i riu. Cotxes en fila aparcats fins el final del dia, en silenci.

Hi ha poques coses que li fan falta. A mi moltes. Museus sencers. La Deutsche Grammophon sencera. Temps per tocar el Carnaval. No sé què coi m’ha agafat, una obsessió imbècil amb el Carnaval. Allà a prop hi havia un bar que tenia wifi. Era un pal perquè havia de fer-me entendre en rus per dir cafè amb llet. Hi anava quan ja no podia més però mai tenia correus teus. Quan m’escriuràs?

Escoltava la paret. Volia caure. I després la nit. Feia por caminar un metre lluny de la casa, no per la sorra ni pel gos sinó -no sabia (encara no ho sé) on dormies tu. Esquimal amb els ulls girats.

Els pianos ho són tot. Franz Liszt, Chopin, el rierol. Tot el que neix. El túnel és on sóc des que has marxat. Pianos en forma de túnel, d’estius sense parlar amb ningú. Només agafar l’autobús per anar a estudiar llegint la Virginia Woolf per primer cop i canviant-te la vida. La gent a la platja, tu un concert de Mendelssohn, Liebestraum i simfonies.

He estat a Tobolsk. És una ciutat lletja a la província de Tiumèn (Rússia). Hi ha la ciutat antiga voltada de murs blancs i hi ha refineries. Uns amics d’uns coneguts que viuen a Sant Pol de Mar em van deixar una casa a les afores, no molt lluny del riu, congelat. La casa era una merda, la cuina era de butà i a mi em fan por les explosions. Només anava al centre dos cops a la setmana, amb un putu diccionari amb transcripció fonètica perquè allà ningú parla anglès (jo tampoc). A fora el fred era insuportable (uns -21º al gener). Bé, no em queixo, és el que buscava. Guarir-me d’una cosa. A la casa hi havia un piano.
No preguntis per què vius al lloc on vas néixer, a molts metres del mar, sense muntanya, sense boscos de coníferes estenent-se immensos, sense silenci, sense molsa a les parets i a les mans, sense una finestra gran. Plaques tectòniques de dins, terratrèmols de dins, huracans volcans cinemes, una sala de museu amb una pedra a terra, esglésies on volies entrar descalç. No preguntis per què ets lluny sinó on és el lloc on series, d’on t’has perdut i on intentes cada dia miserable tornar. Busca els llibres, busca els pianos, busca algú que truqui a la porta. Tu ho podries haver fet, estúpid esquimal. La llum a l’equip de música diu track número cinc, hauria de ser un minuet però no sona res. No preguntis pel lloc on vas sinó d’on és que vas escapar.

L’interior és l’únic que romandrà. Seurem a prop, farem pastissos, explicarem coses sobre Beethoven, portarem pijames ridículs. La pintura del segle XX serà el final, més enllà ens avorrirem. Ballarem Petrushka. Mai llegirem escriptors vius. Almenys no més d’un o dos.

M’he tret els pantalons, he obert la finestra, he mort cantant una suite francesa, de l’alemanda a la giga. Em fa mal el coll. Tant de bo demà fes fred. Fes soroll de núvols. Fos un dia del tot solitari. Com abans però sense la muntanya. Com abans però sense aquell futur en blanc que feia por. Com abans però una solitud diferent. Més suau. Més rara.








