Quant de sol, quanta energia. Quin mal al cul, he tornat a caure amb la moto… Sílvie, osti, fes el favor de no cantar mentre condueixes! com es pot ser tan patós? (…y es que recuerdos siempre habraaa…) Sort que el Pere valora la meva feina com a tècnica de so de la classe (és qüestió d’apretar el play i el pause en el moment adequat, però ell sap que tinc estil…) el Justo diu que somos la repanocha i que (gran frase) què passa si ell vol menjar puré i no pescadilla? he de confessar que avui l’home m’ha fet riure, això demostra que estic fatal, sóc conscient. El Rubèn parla de la Sylvia Plath i em fa posar melancòlica, sort que aleshores escolto En noches como la de hoy i tot torna a ser de topos.
I love Korczak: Yo no tengo dignidad, tengo 200 niños
pd: pel que fa a la camisa cal recordar,
Cada corazón es una célula revolucionaria
ara mateix sona: La cienega just smiled (Ryan Adams)
Hablando de panteones, la frase más irónica que conozco -tal vez la más insuperable de las frases irónicas- es el epitafio que Marcel Duchamp escribió para sí mismo y que puede leerse en la lápida de su tumba:
D’ailleurs, c’est toujours les autres qui meurent
(Por otra parte, siempre se mueren los otros.)
París no se acaba nunca
Quisquis ubique habitat, maxime nusquam habitat.
Estar en todas partes es no encontrarse en ninguna.
El Roger m’explica sorprès que a la festa que acaba d’anar (a un chiqui-park amb música d’antesmuertaquesencilla, òbviament) hi havia nens que no es menjaven el Toke. Nens que els hi donen un Toke i passen de menjar-se’l? no els hi fa cap gràcia? el Roger, flipant, segurament amb xocolata encara a la boca, ha demanat a la seva mare si es podia menjar el de l’altre nen.
És que ell sol berenar pa amb fuet.
He recordat una foto dels meus tetes, d’aquella època en que qualsevol cosa era un tresor… i el dia abans de sortir d’excursió un no podia dormir pensant en que l’endemà potser tindria entre les mans una llauna de fanta.
L’excés ens fa tan poc emocionables…
Algú va dir: escriure és llegir en mi.
El Vila-matas diu: començar a escriure és deixar de ser escriptor.
Jo dic: No em posaré la vacuna contra el mal de Montano.
