Faig fotos de sabates i la gent se’n riu. La meva mare no es creu que sigui un talent simple, fins i tot múltiple, mama, però res. En canvi sí l’obsessiona que no tingui voluntat per anar a un gimnàs o per deixar de menjar donetes sense mastegar (m’ha ensenyat la lidi, mama). Les coses preferides de l’Eduard són jugar a la play, jugar a futbol, banyar-se a una piscina, berenar, dormir, llegir, anar a la fnac amb el seu pare, escoltar els Beatles, veure pel·lícules i jugar amb els amics. Potser els nens no estan tan malament, potser som uns paranoics. Em diu: (referint-se al Papa) tu volies que es morís o que no es morís? I jo ric, davant una pregunta tan aguda. Home, jo no vull que es mori ningú (em mira tendrament… penso en el paio que ha fet el video de les FAES, en els pares que porten els nens a concursos com l’Eurojunior, en els que fumen al metro, en els que venen armes als nens del Brasil, en el compositor del pedorrap…) l’únic que penso és que la gent no hauria de creure’s algo només perquè ho diu un Papa, la gent ha de pensar per ella mateixa. Somriu, es gira, recomença el Bach (el Joan Sebastià, que diria el Parish), aixafa notes, s’equivoca, repeteix, repeteix, repeteix. Vull posar al bloq de la Julie que també és taronja la barba del Borràs, el quadre del Rothko del mes d’abril, les mandarines-malson, les meves converse noves. Però el seu bloq em té mania i no hay mas llamadas, vull dir, no hi quepo. La Blancaneus i l’Increible s’estimen. Segons l’Amador, això seria un succés impossible, com si al tirar un dau et sortís un set. Però l’estadística és una ciència inútil. Com les proves d’intel·ligència (sóc un talent simple! em canviaré la xapa.jajaja) El menjar preferit de l’Eduard no són els donetes, ni les hamburgueses, ni els entrepans de nocilla, ni els macarrons. És la truita de patates. I, que se sàpiga, jo també duc un serrell de tisores de cuina.
