Avui em vé de gust passejar per Lisboa. Potser amb un home amb boina i conversa dodecafònica. Potser riure’m dels escriptors dolents, només com a homenatge als bons. Visitar l’Adelaide o la Leopoldina a casa l’Antúnez. Sostenir amb Pereira. Em vé de gust una habitació d’hotel, on no has de fer mai el llit, amb sabons d’aquells que pots robar i bolígrafs una mica horteres. Un hotel amb vistes a algun quadre de Chirico. I al vespre parlar de Pessoa en algun cafè amb iaios que juguen al domino i carregar-me la pedagogia summerhillesca, que acabarà amb la cultura i amb la tortura que fa possible l’Art. Ignorar el Saramago per pesat. Sentir un piano de fons, potser la Pires descalça.
Sempre em quedarà Lisboa, ho sé.
PD: Cuanta angustia excesiva por nada (que decía Pessoa) hay en la literatura. Vila-matas
