sona: Me gustas (Somric molt)
Crec que marxaré (a Lisboa o al mar)
Pd: Parèntesi, siusplau.
Enganys
Finestres que dónen al buit
Nit a dins i dia a fora
Plouen homes
Miralls al revés
Però sempre el cel
Magritte
No sé què fer. Tu què proposes?
Abans dibuixava (fatal, per cert), ara faig fotos que semblen quadres de Magritte. Fer clic és més fàcil.
Ja ho deia el Becket, entre altres coses:
**queda tan poco por decir
pd: me’n vaig que han arribat els meus lluços…
Hay vida en la frontera
A un hombre por cuya casa pasaba, atravesandola en diagonal, la frontera entre Polonia y Rusia, le preguntaron un día qué prefería ser, si polaco o ruso. “Polaco”, dijo sin titubeos. “¿Por qué?”, le preguntaron. “Porque en Rusia hace mas frío”, contestó.
Polònia… quin gran país i quins records. I quin fred. Vull tornar!
No m’agraden les mandarines
Ni obrir les cartes del banc
Ni la gent que camina a poc a poc i no es deixa esquivar
Ni les portes que peten amb la corrent d’aire
Ni els dependents que no et miren mentre et cobren
Ni arribar tan tard a casa
Les cartes sota la tassa de l’esmorzar, potser.
No hi sóc. Me’n vaig uns dies dins un quadre de Pollock. Ja et trucaré.
Sona: Messiaen
Avui em vé de gust passejar per Lisboa. Potser amb un home amb boina i conversa dodecafònica. Potser riure’m dels escriptors dolents, només com a homenatge als bons. Visitar l’Adelaide o la Leopoldina a casa l’Antúnez. Sostenir amb Pereira. Em vé de gust una habitació d’hotel, on no has de fer mai el llit, amb sabons d’aquells que pots robar i bolígrafs una mica horteres. Un hotel amb vistes a algun quadre de Chirico. I al vespre parlar de Pessoa en algun cafè amb iaios que juguen al domino i carregar-me la pedagogia summerhillesca, que acabarà amb la cultura i amb la tortura que fa possible l’Art. Ignorar el Saramago per pesat. Sentir un piano de fons, potser la Pires descalça.
Sempre em quedarà Lisboa, ho sé.
PD: Cuanta angustia excesiva por nada (que decía Pessoa) hay en la literatura. Vila-matas
Al principio fue muy divertido. Dejó de serlo cuando averigüé la diferencia entre escribir bien y escribir mal; luego hice otro descubrimiento más alarmante todavía: la diferencia entre escribir bien y el arte verdadero.
Truman Capote
Un home arriba a una casa. Truca al timbre. L’obre un tal Manolo.
Home: ¿Está Manolo?
Manolo: No, no estoy
L’home es disposa a marxar. A l’últim moment es gira, se’l mira.
Home: Pues suerte que no he venido.
Hi ha algú, la pregunta habitual del qual és:
-Sempre has de portar algo raro als peus?
De petita somniava que m’oblidava les sabates i anava a l’escola descalça. tothom em mirava els peus.
Estaríem parlant de la nova línia de La cocinita de Wendy?
(no m’ho tingueu en compte, és diumenge)
