Com diu el Vila-Matas:
a veces imagino que me voy
a Tailandia hi ha alerta de Tsunami
però crec que naltros nem a l’altra banda del país
així que no, no cal que us rifeu ni els meus cds ni les meves sabates noves de ballar tangos.
Quina calor. Camino. Mentre escolto Big Gay Heart, de passeig pel carrer Elisabets anant cap a la botiga d’aire, em vé un flash estrany d’un peli que vaig veure farà uns 6 anys, on sortia l’Evan Dando fent de nòvio roquero de la Liv Tyler, un paper secundari. L’havia oblidat. Com tantes altres coses d’aquella època. Una dependenta em diu que per què no em compro unes arracades. Li dic que no en porto mai, em mira raro, em diu que per què, li dic que no ho sé. Em diu: i un braçalet? li dic, tampoc en porto, no ho veus? Només em quedaré això, pago, somric, marxo. Surto del tren i em trobo algú amb qui estava pensant (per culpa de Cadilac dels Kinks que sonava). Trobar-me algú tan mític en el lloc més inesperat. Hi ha tants carrers i tanta gent que a vegades no entenc com podem trobar-nos uns als altres per casualitat. Què hi feia aquest aquí? Algo a dir, sr. Auster? A vegades tot sembla posat expressament al seu lloc estratègic… però suposo que simplement tot és una gran iPod atzarosa. I és addictiva. Pujo al tren altre cop (per 6è cop avui) i arrugo les celles pensant que aviat seré una teclista de bodas i banquetes (amb carinyo, però). Tan que reia, jo, de tots aquests tontos.
Estic cansada. Fa calor.
Parlant de menjar…
m’agraden:
els bollos amb mantega
(foto cortesia d’un que té aire acondicionat
ja fa prou calor, com per enviar certes fotos, no creus?!
nyam!)
No hi ha res més antiestètic que les sandàlies amb tacó. De fet, no hi ha res més antiestètic que gent anant a la platja. M’agrada el mar, però buit. M’agrada enfonsar els peus a la sorra (s’ho empassa tot?). Tinc son.
Una mica decepcionant? sí
Amb la quantitat de recursos que té aquest home, no entenc perquè limita casi tot el concert a un guitarreo desmesurat i excessiu, sense melodia, sense direcció, mal tocat, massa so (massa aprop?jaja)
Poques ganes (amb el que hem pagat?)
Les seves cançons joies van caure en comptagotes (però alguna si, eh)
4 cançons d’acordeó.
Piano? ein? Res.
Poques campanetes.
Yann, de guitarristes bruts n’hi ha a patades. Explota la teva singularitat, tonto!
(Tot i així, morreig!jajaja)
1) Ahir per primera vegada, en deu anys que fa que agafo trens sense parar, em vaig passar d’estació. No sé qui em parlava de no sé qui per telèfon… i em vaig despistar (i això que jo passo, eh). Vaig fer allò tan clàssic i amb tan poc glamour d’arribar tard a obrir la porta i tornar a seure com amb fustració. Què fer? Seguir parlant pel mòbil, com per no passar aquest moment tan dur sola… jajaja
2) Avui he estat a la Biblioteca de la facultat de veterinària. Què curiós, déu meu, hi ha apartats amb noms com: “vaques de llet” o “lesions canines” o “cirugia en conills”… alguns feien esgarrifar, digueu-me urbana.
3) Coincidint amb el concert d’aquesta nit, he aconseguit per internné (veu de Sergi Mas-Lara) les partitures de Good Bye Lenin, així que ja tinc què tocar després d’Amélie, en mis ratos libres. (Què maco, per favor!)
A vegades em diuen les coses i se m’esborren?
(a mi ningú m’ha avisat!)
t’odio Julia (amb carinyo i Julia amb jota de jamón.jajaja)…
o sigui que a part del cara-bollo (i el Joe Arthur! i el Brett!)…
a sobre els Lemonheads!
Ho confesso: vull plorar.
Quina mandra nar a fer l’indio dins una tenda. No no.
Tu pots, Sílvie, aguanta.
Pd.- I què t’importarà tot això quan t’espatxurris a la platja blanca de Koh Samui? (hm)
Pd.- Demà el Tiersen… lalala
Sona: I’ll Do It Anyway (a tot volum!)
