Quina calor. Camino. Mentre escolto Big Gay Heart, de passeig pel carrer Elisabets anant cap a la botiga d’aire, em vé un flash estrany d’un peli que vaig veure farà uns 6 anys, on sortia l’Evan Dando fent de nòvio roquero de la Liv Tyler, un paper secundari. L’havia oblidat. Com tantes altres coses d’aquella època. Una dependenta em diu que per què no em compro unes arracades. Li dic que no en porto mai, em mira raro, em diu que per què, li dic que no ho sé. Em diu: i un braçalet? li dic, tampoc en porto, no ho veus? Només em quedaré això, pago, somric, marxo. Surto del tren i em trobo algú amb qui estava pensant (per culpa de Cadilac dels Kinks que sonava). Trobar-me algú tan mític en el lloc més inesperat. Hi ha tants carrers i tanta gent que a vegades no entenc com podem trobar-nos uns als altres per casualitat. Què hi feia aquest aquí? Algo a dir, sr. Auster? A vegades tot sembla posat expressament al seu lloc estratègic… però suposo que simplement tot és una gran iPod atzarosa. I és addictiva. Pujo al tren altre cop (per 6è cop avui) i arrugo les celles pensant que aviat seré una teclista de bodas i banquetes (amb carinyo, però). Tan que reia, jo, de tots aquests tontos.
Estic cansada. Fa calor.
