Tunegem hasta els dibuixos…
el que fa l’estiu.
Poso el rellotge a l’hora
rento la roba
miro el calendari
m’espanto.
A casa sempre mirem la Primera…
Un pa amb tomàquet o algo?
Al principi fa gràcia….però no em convideu a menjar oriental siusplau!
Esperar
Desesperar
Chiang Mai 11-14 d’agost
És on començavem Tailandia. Després de Singapur, el xoc va ser important. El passeig amb taxi de l’aeroport a l’hotel, a part de divertit (diga’ls-hi arriscats conduint), va ser trobar un món nou. Chiang Mai és la segona capital de Tailandia, però és una ciutat sense edificis alts ni modernitats. Carrers caòtics rodejats de cases baixes de troncs, més aviat barraques; motos per tot arreu, algunes amb tres persones, nens petits, fins i tot alguna amb quatre persones, per descomptat sense casc; xiringuitos de menjar per tot arreu, gent descalça. Chiang Mai és alegre i cutre. Està ple de temples, ple de budes, ple d’ofrenes, ple de nois que fan el seu periode de monjos i demanen ofrenes pel carrer (el detall és que allà enlloc de la mili obligatòria, el que és obligatori és que tots els nois han de fer almenys 3-6 mesos de monjo budista, perquè coneixin els principis del budisme i l’austeritat, els rapen els cabells i les celles i escombren els carrers, resen i estudien. Tots ho fan amb ganes i se’ls veu feliços totalment). La gent somriu. Jo casi ploro quan penso en la gent Thai: són la dulçura personificada, no crec que enlloc del món sigui igual. No només són amables, també són irònics, catxondos, carinyosos i extremadament dolços. No és cap tòpic. Viuen entre pals de fusta i tan se’ls hi enfot. El guia que ens acompanyava no tenia ni puta idea d’espanyol ni tan sols sabia explicar res del que veiem, es podria haver considerat un timu, però tots ens vam enamorar d’ell, era brutalment amable, casi fa saltar les llàgrimes pensar en certs personatges que vam conèixer. Per cert, es deia Tu (ei, Tu!… era com incòmode). En fi, riquesa espiritual, budes daurats, encens, mercat, regatejos, tuc-tucs (moto-taxi), calor, passejos per la selva en elefant (de lo millor de tot el viatge), baixar rius en rai mullant-nos els peus, comprar pulseres als nens.
El dia 14 al matí, ens llevem i trobem la ciutat totalment inundada. L’aigua arribava fins als genolls (aigua-fang). Mr.Tu, però, va aconseguir una mena de camioneta sense sostre i vam ser l’espectacle de l’hotel, embarcant les 10 maletes i nosaltres asseguts a sobre, entremig de l’aigua… ara sortim als videos de tots els turistes que van sortir a filmar com la familia escandalosa aquesta intentava arribar a l’hora a l’aeroport sobre d’aquella tartana…fins i tot ens feien fotos amb el móbil…calia? Els tailandesos que trobavem pel camí, amb l’aigua fins als genolls i els pantalons arremangats (qualsevol estaria absolutament putejat al seu lloc) ens deien adéu amb la mà amb un somiure d’orella a orella. El conductor de la tartana que casi volcava nava dient: no problem. Són feliços, joder.
Singapour 09 -10 d’agost
Singapour és com una persona reprimida. Algú que és educat i perfecte perquè si no, li peguen. Està prohibit menjar xiclet perquè la gent no els tiri per terra, tirar un paper és multa, fer un grafiti a la paret està castigat amb 6 setmanes de presó i 40 latigazos (no és broma), robar és presó directe, el trafic de drogues es penalitza amb la pena de mort. Tot és net, impecable, sobretot verd, ple ple de flors i verd cuidat, tenen una de les rentes per càpita més altes del món, els pisos de protecció oficial són de 150 metres quadrats, per conduir un cotxe necessites comprar un dret que val el doble que el cotxe (amb la qual cosa, no hi ha tràfic ni pol·lució), compren a preu tirat l’aigua de Malàsia, la purifiquen i els hi revenen el doble de cara en ampolles. És un país més aviat antipàtic. Però té la part bona: no té arrels. No existeix el singapurès natural. La població es compòn de múltiples races i religions, sobretot xinos i hindus, però també tailandesos i japos. Hi ha budistes, hinduistes, musulmans i cristians. Mai hi ha enfrontaments, hi ha una tolerància impressionant que es dóna per suposat, convivència exemplar.
L’adquisició van ser unes converse vermell gastat a 25 euros. Començava la malaltia.
