Avui he arribat a casa i la porta estava tapiada per un forat descomunal i uns pedruscos gegants. Uns paletes no em deixaven entrar, deien que arreglaven la vorera. Sí, pero es que es mi casa, gracias.
Tot plegat em satura. Com les tempestes aquestes de merda. És com si el sostre estés a punt de caure. I si cau, caurà de cop. Sense avisar-me. Aleshores seré una estúpida fan del carabollo esclafada entre la runa.
He vist un tros de l’inacabable vídeo de Thaï. Déu meu, quina nostàlgia. Vull marxar.
Pd: Tal vez la muerte no nos encuentre (Carlo Levi)
