m’he identificat o algo (llàstima que el bolso Chanel no seria el meu estil)
He dormit tant que m’he despertat de nit. I dormir amb texans no és sa. On coi vaig estar ahir?
Pd: He buscat suavitzant per tot arreu, però no. Està esgotat o algo.
Sona: Guess i’m doing fine, de Beck. Unes trenta vegades.
A vegades no callo a temps. Sóc com un dibuix d’aquells de Une los puntos. Però em falten números. Tinc fred i calor alhora. La nit encara està per improvitzar. Arribaré a la Xina, finalment?
Avui m’han dit que tinc algo en comú amb Duchamp. Però a casa no tinc videt.
Avui he estrenat un collaret made in NY. Amb la Irene hem convertit les matemàtiques en poesia. He posat gasolina a la moto. I he fet una trucada decisiva a Rússia, un any més tard. (un berenar o algo?). El Rú té un iman a la butxaca. Demà és festa. Al matí esmorzaré amb trinaranjus. A la tarda Scriabinitzarem amb el Marc. I a la nit, no ho sé. No sé res, ja, ni ho vull saber. Només ho sap el Paul.
Sona: Haydn a tota òstia
Diuen que les neveres som inexpressives.
No estic d’acord.
Sona: Productes de neteja, Antònia Font
"¿Quién dijo que la palabra escritor olía a pipa apagada, dedos manchados de tinta y pantuflas rancias? No, señor. Casi todas las escritoras y escritores de la sección con ángel son adorables seres que fuman y piensan frente a Olympias portátiles muy antiguas, seres atormentados que parecen estar viviendo en un lugar aparte. Suelen estar angustiados y ser muy inteligentes y, de no estarlo o de no serlo, se las apañan para parecerlo."
Començar un llibre nou del Vila-Matas és com abraçar algú a qui fa temps que no veus. I tornar a sentir tot allò que estava aturat, de nou. A més, ens uneix l’obsessió malaltissa per la desaparició.
Ell de gran vol ser Hemingway, jo de gran vull ser ell.
Impostura. Historia abreviada de la literatura portátil. Una casa para siempre. Suicidios Ejemplares. Hijos sin hijos. Recuerdos inventados. Lejos de Veracruz. Extraña forma de vida. El viaje vertical. Bartleby y compañia. El mal de Montano. Aunque no entendamos nada. París no se acaba nunca. El viento ligero de Parma. Doctor Pasavento.
Jo
Jo activa
Jo quan passa el Borràs
Jo quan… bé, no, l’últim dibuix ja no sóc jo.
Las risas, els apodos impossibles, les converses impagables.
-nem amb el jove, no?
-per què? per enfotre’ns?
Personatge 1: Li demanaven que no es presentés als concursos de manualitats (pinta i colorea) de l’Institut perquè arrassava i tal. Ho porta bé. Tot i que no sap si cada tecla és una nota o què. Té una mica de narcolèpsia als temes de pedals o algo. Pizza Heidi? Bde.
Personatge 2: Guanyava medalles de fúting i de salt hortizontal. Nota la vibració dels mòbils com de lluny. Posa massa èmfasi en els detalls de les històries i clar, no calla.
Personatge 3: Simplement una cambrera que parla fluix.
Apartats: Un xino, uns moros, NY.
*
-pots agafar la forquilla?
-clar
-no, no, la forquilla, no el ganivet
-ai, perdó
…
(-és que és de fora)
*
-un xupito o algo?
-ella sí, que ha tallat amb el nòvio, la pobra, està fatal…
-ah, ha d’oblidar i tal, ok
(-sense alcohol?? quan ha dit que era sense alcohol?? què dius que el primer plat era un aperitiu??no sento!!és culpa d’aquells que canten!)
*
-voleu postre?
-tu vols?
-tu, vols?
-però tu vols?
-però…tu vols?
zzzzzz
(-a quina hora tanqueu?pos casi que ja estem tancant, foteu el camp o algo?)
Pd: Perdó pel codi, però total, ningú més s’ho llegeix. Quin space més trist. Jajaja
Algú ha robat el cel. Deteniu-lo.
Sona: Des lendemains qui chantent, Benjamin Biolay
