"La desdicha y la dicha / sobrellévalas, / que las dos pasarán / igual que has de pasar tú."
Potser em rento les dents amb massa força.
®ubèn²ºº5 ™ dice:
niña triste ignífuga hermética hiperestésica i fenicia
esmorzar
brenar
sopar
no, no, és que no penso dinar, quin fàstig.
Era un escritor sin motivo, alguien que escribía con una extrema ausencia de intenciones, con una asombrosa ausencia de finalidades externas al texto mismo.
fa tant sol
que se m’adormen els genolls.
Enrique, no em demandis, és l’últim cop etcetcetc.
Que t’agradi Velázquez o Jacques Louis David és casi tan cutre com escoltar Brahms. No es porta. No és cool. No ho comparis amb ser fan de Delaunay, Rosenquist o Robert Ryman. L’òpera? és per iaies. Sí, sí, sobretot Wozzeck.
La música electrònica ja era avorrida als anys 50. Beethoven sí va ser innovador, joder, i no Daft Punk.
Després de la tempesta, vé la calma.
L’endemà d’un dissabte, és diumenge.
Ha tornat el blau, i no s’ha disculpat ni res.
Quan no vull ser jo, sóc un altre.
Quan plou tant, abraçaria algú.
Quan para de ploure, sortiria a esclafar bassals* amb les botes noves.
*qui diu bassals, diu xarcus.
Sona: Fix you, Coldplay
A fora diluvia i la casa se m’ha inundat de formigues. Es passegen pel teclat de l’ordinador. Em pregunto si a elles els hi agradarà el Damien Rice o potser prefereixen Coldplay. Hi haurà formigues especials i formigues del montón?
Si almenys la pluja fos silenciosa.
Sona: What if, Coldplay
Si fos una ciutat seria Bangkok. Per caòtica.
Com diria el Vladik: està bé però és un desordre.
A vegades et miro
i per fi sé què és el que realment importa.
La resta, pse.
Ru i Sílvie. Tremoleu dissenyadors-gafapastas del montón, que venim.
