Un got que cau a terra i esclata i esquitxa de vodka amb taronja la camisa
descriu millor que Mahler el moment en què et gires i dius adéu i ja ens veurem i marxes.
Pd. Scriabin m’odia. I no és l’únic, sé que Chopin m’insultarà d’un moment a un altre. Vull plorar.
Ara només m’importa que la sang dels dits no embruti el marfil de les tecles.
El marfil dels Yamahas és sintètic. I què.
Alexander, sopa sol. Que jo he d’estudiar.
Rebo una citació a jutjats… he de portar el paper A, el paper B, el paper C, el paper D, el paper E. Tinc els papers, vaig cap allà. Vindrà un advocat, ja te’l trobaràs allà. Arribo abans. Dic: no hi és perquè és d’hora. Però allà no arriba ningú. Sec a un banc, davant la porta 4. És l’hora ja, però ningú em fa cas. Obro la porta 4, que esta al costat de la porta 3 al pis 2. Entro, segueixo la fletxa on diu Informació. Hi ha una habitació, l’habitació X, hi ha una noia amb ulleres que fa veure que fa algo, rodejada de tres-cents-vuitanta-mil papers i carpetes. Aixeca la vista. Li pregunto què he de fer ensenyant-li el paper A. Mira el paper A i em diu que he d’anar a l’habitació Y i tirar al fons a la dreta, però em senyala el fons a l’esquerra. Què és millor: seguir el què diu o el què assenyala? Agafo el paper A i vaig cap a l’habitació Y: a l’esquerra una altra habitació, l’habitació Z on dues noies treballen (?) en dos despatxos amb tres-cents-quinze-mil papers i carpetes. A la dreta dues taules: a la taula 1 una dona gira un full de paper lentament, quan està del dret, el torna a girar, aquesta vegada per posar-lo de nou al revés. Li ensenyo el paper A, em diu: la taula del fons, aquella noia. Abans de la taula del fons hi ha la taula 2 amb una dona que mira papers, sobre la taula hi té quaranta milions de carpetes, en una d’elles hi posa: estafes. La taula 3 (la del fons) està buida. Al costat, una noia ajupida i un home reclinat trastegen una fotocopiadora i insulten a algú que no està de cos present. Jo espero. La noia a terra segueix trastejant amb un braç dins la fotocopiadora i renengant. Ni em mira. Ningú em mira. Parlen entre ells. Jo espero. Invisible, amb el paper A, el paper B, el paper C, el paper D i el paper E a la mà. Trasteja sense mirar-me. Al cap d’un any dic: perdona, em pots atendre? La noia aixeca el cap, emprenyada: un segon. Sí, sí, txata, tinc tot el dia per esperar que arreglis la fotocopiadora, clar. S’aixeca, lentament agafa un paper blanc (el paper F?) i hi escriu amb un boli bic: NO FUNCIONA. Lentament va cap a un armariet desordenat on hi conviuen carpetes amb números escrits al llom, un cactus, una regadora de plàstic, dibuixos d’un nen petit que ara ja deu estar acabant la carrera, un jersei. Agafa cel·lo, el col·loca al paper on hi ha escrit en mala lletra NO FUNCIONA, l’estampa contra la fotocopiadora amb mala llet. A mi se m’escapa el riure imaginant-me que estic dins un Kafka melodramàtic i absurd. Allà dreta entre gent que no fa res (les de l’habitació Z surten a esmorzar (són les 10, clar), amb els papers A, B, C, D i E… jo, innocent. La noia finalment s’asseu, em demana els papers florits ja. Ha de fer fotocòpies. Se m’escapa el riure però descarat ja. Ha de pujar al quart pis perquè, no sé si sap senyoreta, que la fotocopiadora s’ha escunyat. Puja, baixa, firmo. Ja està. No sé encara qui m’ha citat ni perquè coi he vingut. La justícia és així. Ningú sap qui hi ha dins el castell. Les dones segueixen girant fulls d’una banda a l’altra. Quan marxo, dic adéu, però ningú contesta. Surto a l’exterior com rient. Respiro l’aire que a fora és com de colors.
Quien teme sufrir sufre ya por lo que teme.
Entre el meu cos i l’exterior hi ha trenta-vuit graus de diferència. L’abisme és real.
El fred és la distància que ens separa.
La maison de Jeremi et Laura est magique.
Tinc una gran gramàtica francesa. Merci pour la fritangue. Jaja. ja paro.
Els orgullosos no peguem patades: els genolls vénen a impactar als nostres peus.
Oye, és que a dintre plou.
Pd. Calia que les imatges de sexe fossin tan al principi? Si ho sé arribo tard, Ralphi
Prefiero entenderme a mi mismo que a Cicerón.
1. Odio els caps de setmana.
2. De fet, odio les setmanes en sí.
3. No podríem tenir dies i prou?
Sona: La moda de París, Arnau
