Tan diferente, tan natural, tan divertido y especial, tan adorable, tan perspicaz, tan ocurrente, tan singular, tan él, tan seguro, tan casual, tan sorprendente, tan superguay…
Un dia algú em va dir (sense avisar ni res!) que li molava el Santimillán vestit de Richard Ashcroft. El que aleshores no em va dir és que, tot i agradar-li les noies, a l’Ashcroft de veritat li hagués fet un petó als morros amb fervorosa naturalitat. Un dia, aquest algú (que era ala, que alt) em va portar a un lloc on feien zumos o algo (res de Martinis, pavo). En aquell temps ja érem fenicios i em va canviar una xapa de bolleria industrial (yum!) per una casa blava on s’hi podia viure, riure, lubricar i ballar al mateix temps. Dins la casa tot era Shibuya elevat a la màxima potència: hi havia llumetes, xiclets de bola, música pop, samarretes de colors amb missatge i xapes per apagar i engegar les converses amb un simple clic. Estava prohibida la coliflorambvetxamel, la pluja en llocs descoberts, celebrar els aniversaris, tossir de cof cof i deixar baves, trencar imans i no pagar-los, els besets, pintar-se les galtes tipu Heidi, els nidos de mierda, els llibres sense dibuixos i els tovallons de cuina expressionistes. A les parets penjàvem truites de dos ous. Normalment, volíem postre. Al cap d’any es jugava a la botella, però era una mica pal perquè sempre érem els mateixos: una granota periodista i un nino mitjó en dos dimensions sense ni morbo ni res. Ah sí, i una hamburguesa gegant amb vida pròpia. Per distreure’ns bebíem sué de la otra barrejada amb horxata (sense crits, siusplau), ens perfumàvem (amb permís, sempre) i això sí, sortíem a revel·lar les fotos amb molt de temps per endavant perquè hi havia cua. Si la cambrera era eslovaca, li tiràvem el gelat per sobre i tira que te vas. Evidentment, sempre abans del coito, això ja ni es pregunta. Pel fred, no hi havia problema, perquè teníem jaquetes amb ales i gorros-te llamas gorro de sobres. I si m’apures, ens forràvem amb aironfix. Del que s’enganxa. Del de les bombolles. La convivència era difícil perquè el Oye aquest, fan del Richard, el Ryan, els tontos, els acudits format sms a hores intempestives i les presentadores de televisió amb el serrell tort, deia que Chopin era un embotit i que els llibres del Vilamatas només servien de posavasos (tot i que jo en tenia uns de martini, ja). A vegades parlava amb acrònims, grrr, com quan deia que se n’anava a DM (sempre vaig pensar que era algo d’informàtica). A més, tenia insomni i es passava la nit trastejant catxarros. Això sí, quan s’adormia, somniava amb pingüins, bicis trencades de fer de trapecista, capses misterioses que mai acabava obrint (tonto, no veus que era el meu regal?Un bitllet per NY?jaja) i que es perdia a concerts de rock o algo. En fi, que en tenia prou amb un Sugus-frambuesa per tirar la canya als dependents. I això que no portava casc ni res. Ens havíem de casar a Las Vegas o algo, però mai m’he vist bé amb el traje-mallot de Wonderwoman. És el que té que et sobrin deu kilos (ara vé quan em pega). Pon en marcha el tocadiscos…
Feliz feliz no-cumpleaños
Què fas per cap d’any?
Et devia una, cara de préssec.
Ué.
