Tan diferente, tan natural, tan divertido y especial, tan adorable, tan perspicaz, tan ocurrente, tan singular, tan él, tan seguro, tan casual, tan sorprendente, tan superguay…
Un dia algú em va dir (sense avisar ni res!) que li molava el Santimillán vestit de Richard Ashcroft. El que aleshores no em va dir és que, tot i agradar-li les noies, a l’Ashcroft de veritat li hagués fet un petó als morros amb fervorosa naturalitat. Un dia, aquest algú (que era ala, que alt) em va portar a un lloc on feien zumos o algo (res de Martinis, pavo). En aquell temps ja érem fenicios i em va canviar una xapa de bolleria industrial (yum!) per una casa blava on s’hi podia viure, riure, lubricar i ballar al mateix temps. Dins la casa tot era Shibuya elevat a la màxima potència: hi havia llumetes, xiclets de bola, música pop, samarretes de colors amb missatge i xapes per apagar i engegar les converses amb un simple clic. Estava prohibida la coliflorambvetxamel, la pluja en llocs descoberts, celebrar els aniversaris, tossir de cof cof i deixar baves, trencar imans i no pagar-los, els besets, pintar-se les galtes tipu Heidi, els nidos de mierda, els llibres sense dibuixos i els tovallons de cuina expressionistes. A les parets penjàvem truites de dos ous. Normalment, volíem postre. Al cap d’any es jugava a la botella, però era una mica pal perquè sempre érem els mateixos: una granota periodista i un nino mitjó en dos dimensions sense ni morbo ni res. Ah sí, i una hamburguesa gegant amb vida pròpia. Per distreure’ns bebíem sué de la otra barrejada amb horxata (sense crits, siusplau), ens perfumàvem (amb permís, sempre) i això sí, sortíem a revel·lar les fotos amb molt de temps per endavant perquè hi havia cua. Si la cambrera era eslovaca, li tiràvem el gelat per sobre i tira que te vas. Evidentment, sempre abans del coito, això ja ni es pregunta. Pel fred, no hi havia problema, perquè teníem jaquetes amb ales i gorros-te llamas gorro de sobres. I si m’apures, ens forràvem amb aironfix. Del que s’enganxa. Del de les bombolles. La convivència era difícil perquè el Oye aquest, fan del Richard, el Ryan, els tontos, els acudits format sms a hores intempestives i les presentadores de televisió amb el serrell tort, deia que Chopin era un embotit i que els llibres del Vilamatas només servien de posavasos (tot i que jo en tenia uns de martini, ja). A vegades parlava amb acrònims, grrr, com quan deia que se n’anava a DM (sempre vaig pensar que era algo d’informàtica). A més, tenia insomni i es passava la nit trastejant catxarros. Això sí, quan s’adormia, somniava amb pingüins, bicis trencades de fer de trapecista, capses misterioses que mai acabava obrint (tonto, no veus que era el meu regal?Un bitllet per NY?jaja) i que es perdia a concerts de rock o algo. En fi, que en tenia prou amb un Sugus-frambuesa per tirar la canya als dependents. I això que no portava casc ni res. Ens havíem de casar a Las Vegas o algo, però mai m’he vist bé amb el traje-mallot de Wonderwoman. És el que té que et sobrin deu kilos (ara vé quan em pega). Pon en marcha el tocadiscos…
Feliz feliz no-cumpleaños
Què fas per cap d’any?
Et devia una, cara de préssec.
Ué.
El meu serrell no és d’Amélie, joder. És de WilliWonka. Com diria ell: Niño, no me toques los botones. Ahir vaig fer un concert que no va estar mal, em deuria posseir un pianista de veritat, rollo exorcista. Després em vaig pendre un colacao i em vaig adormir mentre sentia com les cames se m’enrampaven de tant apretar els pedals. Ahir, nant amb cotxe per la meridiana, vaig constatar una cosa que sempre m’ha preocupat molt: els retolistes no tenen corrector. En un cartell d’una agència d’advocats i economistes han escrit gestiò amb accent obert, i una botiga de todo a cien era un Bazar Xinés. Clar que això no és res, comparat amb un forn de prop de casa el Rubèn on venen pà. Si jo hagués de fer un rètol de dos metres per metre quaranta, crec que miraria al diccionari les dues paraules que hi posés. És una opinió. Avui m’han despertat dos nens amb un nas de pallasso posat. He pensat: quin somni més interessant. Però es veu que no, que el que era un somni era lo de que passejava pel meu loft dúplex pintat de blanc amb cadires vermelles de l’Ikea i música de César Frank de fons.
Érase una vez un hombre joven dotado de abundantes nostalgias
R. Walser
Ironies de la vida. Capítol 1.:
a. Mahler en alemany significa pintor.
b. Maria, te Callas?
c. No li vaig donar el telèfon.
Pd. Postureta dedicada a Albert Pollock.
…la gent sempre aplaudeix pel què no hauria d’aplaudir. si fos pianista tocaria dins un armari.
J.D. Salinger
Després em diuen: surt al carrer! allà trobaràs la veritat!
I una m.
No us ensenyo el què m’ha cagat el tió perquè us faria ràbia. Només us dic que un dels llibres és de Bolaño, l’altre de Melville i l’altre de Walser. L’altre, les cartes de l’Alban Berg i el seu amor secret. Només us dic que el Nokia7260 no té cap prestació i per dins és una merda però és el telèfon més maco que he vist mai. Em diuen si a mi només m’importa la bellesa exterior. I responc: només amb els telèfons i els homes.
Sona: L’últim del Ryan Adams que m’ha regalat el Rúben.
Nadal és algo així com un dinar molt llarg.
D’uns tres dies o quatre.
Les fotos segueixen borroses i a Xina no s’hi va a peu.
Síl: El Rick és el millor dels quatre.
Sergi: Que va. És el pitjor.
Síl: Però per què sempre m’has de portar la contrària! És el millor!
Sergi: El millor és l’anarquista.
Síl: Però si l’anarquista és el Rick!
Sergi: Pensava que deies “el ric”
Síl: El Mike?
Cadascú és com és.
Nit de nadal:
Vull tancar-me amb tu* a escoltar Scriabin.
Putu piano desafinat pel fum.
Millor apreta el play.
*jo què sé qui.
Hi ha gent que no pot evitar, quan li presenten algú, imaginar-se’l xingant o al wàter. Hi ha gent que ni que ho intenti no pot. Vaia violació de la intimitat. I més si són veïns (t’odio). Els músics tenen problemes amb els cabells. Les visites no es reben amb sabatilles. I menys si a la taula hi ha perles. No compris llenguado fora de temporada molt millor que John Ashbery, on vas a parar.
Sílvie: Però tu dius tota la veritat a la primera cita?!
Martina: Clar.
Sílvie: Uala! Però què fas!
Marc: Ella no la diu ni a la cita núm.15
Sílvie: És veritat.
Martina: Pos això és perquè la teva veritat no té substància.
Sílvie: Osti. Deu ser.
Sílvie: L’Steiner parla de Sòcrates, Plató i Jesús.
Martina: Però per què? Si Jesús és un personatge de ficció!
Sílvie i Marc: Què va.
Martina: I tant. Neu molt de que llegiu però no teniu ni idea.
Sílvie: Si Jesús era súper monu.
Martina: Sí, com a amic.
Sílvie: Em van fer nar a la psicòloga perquè era insociable.
Martina: Tu? Ala, què va!
Sílvie: Eh, que jo sóc súper sociable.
(Risas incomprensibles)
Bomber: Sort que no s’han cremat res.
Roger: Ya, perquè llavors s’haurien cremat totes les coses de nadal!
Bomber: Tens raó. Això hagués sigut horrible.
Roger: I hauríem de comprar un altre pessebre.
Ma mare diu que fa olor a cremat. Ho diu dos cops. A la tercera m’aixeco: què? Un núvol de fum negre puja per l’escala. Els nens estaven jugant a baix. Sílvie Superman salta dos pisos i enganxa el Roger com un sac de patates. Berta, tapat la boca i corre! Super pel·liculero, ara que ho penso. Mon pare tot negre. La casa és com un núvol tòxic. Berta, no ploris, no passa res, s’esta acabant. Dic això com rient però les cames em tremolen. Aixeco la vista, del quarto del piano també surt fum. Estarà calcinat? Uala. Vénen els bombers. Un dos tres fora. Tot negre. El piano només cobert de cendra-pols.
Síl: Rubèn, arribo tard, que se m’ha cremat la casa.
Rubèn (per dins): vaia excusa. És tan bèstia que me la crec.
Hi havia una bombona de butà al costat de la caldera. Estic escribint això tranquil·lament però ahir casi em volatilitzo. Per què quan surt algo així per la tele penses: ala pofres, sort que a mi no em passarà mai? El Roger vol ser bomber de gran.
Bon nadal txamuscat
