El meu serrell no és d’Amélie, joder. És de WilliWonka. Com diria ell: Niño, no me toques los botones. Ahir vaig fer un concert que no va estar mal, em deuria posseir un pianista de veritat, rollo exorcista. Després em vaig pendre un colacao i em vaig adormir mentre sentia com les cames se m’enrampaven de tant apretar els pedals. Ahir, nant amb cotxe per la meridiana, vaig constatar una cosa que sempre m’ha preocupat molt: els retolistes no tenen corrector. En un cartell d’una agència d’advocats i economistes han escrit gestiò amb accent obert, i una botiga de todo a cien era un Bazar Xinés. Clar que això no és res, comparat amb un forn de prop de casa el Rubèn on venen pà. Si jo hagués de fer un rètol de dos metres per metre quaranta, crec que miraria al diccionari les dues paraules que hi posés. És una opinió. Avui m’han despertat dos nens amb un nas de pallasso posat. He pensat: quin somni més interessant. Però es veu que no, que el que era un somni era lo de que passejava pel meu loft dúplex pintat de blanc amb cadires vermelles de l’Ikea i música de César Frank de fons.
- Cap comentari encara
