Síl: Mama, el Marc diu que demana El paraíso perdido, de Milton… les Memorias de ultratumba de Chateaubriand i Poesía contra poesía (Celan y la literatura) de Jean Bollack. I que si no, no vol res.
Mama: Pos que es foti, perquè ja li he comprat calçotets i mitjons.
ai, espera que em ric.
No et desesperis, ho continuaré intentant, encara queda reis. Quina emoció!
l’expulsió del paradís és definitiva.
F.Kafka
-I tu tens alguna cicatriu?
-Exterior no.
Pd. L’hivern esta passant de pressa.
El món sencer balla Franz Ferdinand dins una llauna de sardines. Jo em quedo aquí amb If I could i la meva dificultat per respirar. Si m’ho pregunten diré que és l’hivern. Com quan em ploren els ulls pel carrer i la gent em mira raro. És l’hivern senyora, tranquilitzis. L’hivern té la culpa de tot.
Sóc una sípia, no una sardina. Un sípia de les que semblen xiclet quan les trobes a la paella molestant i les mastegues com per error.
Sona: If I could, Jack Johnson.
La majoria de cds són grocs.
a) Que va.
b) No.
c) La majoria de cds són dolents.
Pd. Avui he quedat amb noséqui a noséquina hora i a noséquin lloc. Paulauster creua els dits.
Pd2. En realitat ho sé perfectament.
Pd3. Però no em presentaré. Sóc així d’herméticasintéticapijafrenética.
M’he rentat el cap amb xampú blau, això no pot ser bo
però és que me’n torno a Rússia.
Avui he recuperat les meves bosses xines que escalfen les mans, són una cosa molt rara: si les sacceges es calenten però molt i és com gustós. Però duren poc, després s’acaba l’efecte i ho llences. Ara que hi penso, molt misteriós tampoc és, el concepte (risas aquí). Pura química, com tot. Mai m’he atrevit a obrir-les, avui he pensat: i si a dins hi ha animals morts o algo? Crec que són algues. Rollo màgia. Els xinos ja ho tenen això. Bueno, no tots. Bueno, no ho sé. Bueno, espero saber-ho algun dia. Bueno, callo. No crec que pugui barrejar Sofronitsky amb l’antibiòtic, no crec, em fa un noséquè a la panxa. Segur que és perillós, però a la tele tot són programes de cuina i passen d’informar-me sobre aquests temes. Cap programa sobre les sonates d’Scriabin tocades per aquest home. Vaia fart de plorar es farien.
Pd. Un petó a les meves nenes que no em retreuen l’absentisme escolar (bueno, almenys no m’ho retreuen a la cara.jaja. cabrones, no em critiqueu tant…). Mua
Em compraré algú a qui pugui preguntar Seré capaç, no? sabent que em respondrà que sí sigui l’hora que sigui.
El cel és un verdader fan de l’expressionisme abstracte.
Si tens febre, mira el cel mentre escoltes Sigur Rós. Si no en tens, en tindràs.
Sona: Ágætis byrjun, Sigur Rós
Em trobo millor. Tot i que quan parlo noto com si tingués un tomàquet atravessat a la gola. És tan agradable. argh. Quanta feina endarrerida, crec que em poso malalta un altre cop, però aquesta vegada m’amago sota el llit enlloc de dins.
Quan dius a algú que t’has passat el capdesetmana al llit et miren com amb mitja risita de jiji-jaja-com ets sílvie que no cal, gràcies.
El meu pare als Lemonheads els hi diu “els limonada”. I no li agraden. Li continua flipant el Jack Johnson i prou.
La meva palm no dóna l’abast de tareas irrealitzades. Si té vida pròpia em deixarà, per irresponsable.
Em trobo bé? No. I tampoc tinc res a explicar. Tot el què he vist aquest cap de setmana és un coixí, un llençol, un termòmetre, pastilles i un senyor poc simpàtic que em deia: digues aaaaah. i jo aaaaaah. (una mica tipu franc a les fotos de la júlia) Què emocionant.
Ah sí, el Roger es veu que casi s’ennuega molt en serio amb un calamar. No l’ha mastegat o algo. Al final ma mare li ha ficat la mà a la boca i ha estirat el calamar sencer. És el segon cop que casi se’ns hi queda. La primera vegada va ser jugant amb mi quan tenia 2 anys. Es va quedar sense coneixement 5 segons. Avui quan m’han explicat lo del calamar, m’ha vingut al cap aquella tremolor. Va ser horrible.
Bueno, encara que sembli mentida, tinc son. I em marejo.
Se’n va el cambrer
Tina: És guiri
Sílvie: És francès. Fa la erra rara.
Jordi: Sí, sí, ho sembla
Lis: Què va, és anglès
Torna el cambrer. Diu algo.
Sílvie: Osti, sí, és anglès. Parla com algú…
Jordi: Parla com el Matthew Tree
Lis: Veus
Jordi: Deu ser escocès, és pelirojo
Sílvie: Que monu
Tina: Ya
Cambrer: Bon apettite
Tots: Joder! No era anglès?
Al final era de San Francisco.
Pd. Últimament els dissabtes em posen malalta. Literalment.
