El sr. Beck Hansen és massa guapo per existir.
Siguem una mica superficials, siusplau!
És divendres, posa Girl i camina ciutat amunt sense parar.
Pd. M’he posat Loser de politono al mòbil. Més aviat sembla hip-hop barato. Vaia timo.
L’expressió que no hi ha res per expressar, res amb què expressar-ho, res des d’on expressar-ho, no poder expressar-ho, no voler expressar-ho, juntament amb l’obligació d’expressar-ho.
Samuel Beckett
L’altre dia parlàvem de Beckett, no? Doncs avui també. Com més absurd és tot, més m’agrada. Com menys significat té l’atzar, més m’emprenya. Si no responc, fes veure que em truques i pregunta’m com em va tot. Potser algú et sent i riu.
he de continuar, no puc continuar, vaig a continuar.
Pd. Això últim ja sé que sembla meu però també és de Beckett. Sí, sí, mucho.
Pd2. El meu pare s’ha fet fan del Jack Johnson. Que monu és. El meu pare. Tot i que el Jack Johnson també.
Ni siquiera el silencio me persigue.
P.Auster
De lluny, semblo un personatge d’Edward Hopper.
De prop, no hi ha estudis recents sobre el tema.
Torno i se m’apareix altre cop Creeley. S’asseu a la butaca de plàstic negre de l’Ikea, sobre la pell d’ovella kitsch que dissimula que és sintètica, i em diu, com mirant al buit:
preferiría no irme, no alejarme, no creer.
i em quedo sense tarda. Un altre cop.
Pd. Al costat de la meva, la vida del Ricki Martin no té res d’alienada.
Quan era petita els cds del meu germà gran eren mítics i gairebé intocables. Recordo que els tenia a dins un armariet amb clau al qual només arribava pujant-me a una cadira. Recordo que els seus cantants preferits em feien por i pensava que mai de la vida els entendria. Creia que Lou Reed era un grup de cinc, per culpa de la portada del NewYork i em preguntava per què coi els cinc s’assemblaven tant. Sempre escoltava les tres primeres cançons, mai arribava més enllà. El David Bowie em feia encara més por, la foto de la Nina Hagen i la silueta gegant del Frank Zappa que tenia penjades al suro em venien al cap a la nit abans d’adormir-me. Sort que tenia a prop una altra germana gran que em donava la mà. Sort que al cuarto de les nenes penjaven el Paul Newman i l’Sting.
Sona: Vicious
Si una cosa sale mal, vuelve al comienzo.
Vissini
És una pena no poder penjar aquí la foto. Avui m’he avergonyit de mi mateixa quan he vist el què m’havia posat als peus aquest matí: mitjons liles, però lila lila que te mueres amb sabates vermelloses, doncs no… impracticable. Sort que després he vist els peus de la Juls. Visca el topo berbenero en ple hivern. Visca tot el que es pugui treure de context. I visca el tipu molt.
Juls: Vull una pava que em parli anglès. Només anglès. Que li hagi de dir Sorry, what? de tant en tant.
Síl: Em tens a mi. The laaaaaaast time you fall on me…
Juls: hm… és aquest el teu cotxe?
T’estimo tipu un 30 per cent.
Pd. Quin dia tan tonto, ara recitaria Beckett.
No vull pendre més aspirines
per endivinar què somnies, no
tu no hi sents de fa quatre dies
jo fa quatre dies m’he tornat sord
si te’n vols anar, vida mia
me pareix que no te diré que no.
Antònia Font
Quan em prenc una aspirina, m’imagino com la sang se’m va dissolent, es fa més líquida i circula ràpid. És un fàstig. Però l’anunci diu que funciona i tant pessimisme em fa venir mal de cap. Putes tonalitats menors! Putus russos!
Ara m’he recordat de quan el Sebas va disfressar-se de couldina. Va molar allò.
Pd. Ja sé què faré per cap d’any. Jugaré al conejo de la suerte. Que va! Algo més pornogràfic encara: aniré a dormir a dos quarts de deu. I l’endemà faré crits a les orelles dels ressacosos: Oye! Te llamas oye! Potser em peguen, però ja no vé d’aquí.
!Un nuevo día amanece, oh poesía! Escríbele un poema, explaya tu corazón en dulces rimas; pero yo no sabría escribir poesía. La poesía, para mí, era amor y dolor, rimas tontas, sentimientos cursis. Dios de los cielos, no soy escritor; ni siquiera sé componer una cuarteta, no sirvo para nada en este mundo.
John Fante
Al llibret de Taxi d’Antònia Font posa que un boli és un canut ple de tinta. Jo hi afegiria que un piano és un híbrid entre un cotxe i un ordinador.Té pedals i tecles, però ni navega ni avança. Més em valdria que fos un mix entre una moto d’aigua i una game boy. Com diria el Rubèn: pinyao.
Aquesta és la dedicatòria de Pregúntale al polvo:
para Joyce, con amor
no és espectacular? Sí. Tant com dedicar-li tots els llibres a la incògnita Paula de Parma. Jo el meu llibre li dedicaré a l’hivern. Fred, silenciós, hermètic i abstracte. Què més es pot demanar? Ah, sí: que no s’acabi mai. Com París. No sé perquè els óssos són tan peluts si a l’hivern no surten dels forats.
Oh simple thing where have you gone?
Ja era hora que fessin guants per teclistes, hombre ya.
A Rússia ho haguessin agraït, però ara és tard. Estan tots congelats. I s’aguanten.
Pd. Tanta angustia excesiva por nada, que decía Pessoa.
Pd2. Trobo que guà és una paraula com simpàtica.
Tenemos todo el tiempo del mundo para estudiar musica, pero para vivir no hay apenas un momento. Pues la vida tiene lugar a cada instante. Sin obstaculos. (Bostezo)
John Cage
Reconec que em fa vergonya treure una palm per apuntar els deures. També reconec que no cal. Però he pensat que no té res a veure la tecnologia en ser o no artista (digueu-li al John Cage) i que m’agrada de tant en tant saber quina hora és a Auckland, Nova Zelanda.
És que el llapis està antiquat, només serveix per subratllar llibres del Vila-Matas.
J.C: Si us agrada un llibre truqueu a l’autor, jo ho faig.
Juls: Jo vaig trucar a Montaigne
Síl: Comunicaven no?
Juls: Seh.
A Descartes el descartem (és un pa). Truquem a Nietzsche?
Berta: Hem comprat mandarines pel tió
Sergi: Són de la Xina?
Berta: Que va. Són del Carrefour.
Vull hivernar. Sí, encara més.
