A vegades, vestint-me així se’m passa la mala llet. Per això algun dia provo sort.
A les mires del cel, ones ultraviolades, infraroges. Entre el submarinista i el peix que no sap on va, entre els ossos calcificats, cèl·lules. Bullen partícules d’H2O al sòtil despintat, entre sistemes solars, entre l’espai perdut. L’astronauta camina amb la seguretat de saber que els ampers són el voltatge partit per la resistència. Camina sense escrúpols per ser com és, i no s’expressa obertament perquè no pot. És així l’astronauta, i es mira el cel desconcertat: ones alfa, ones gamma.
L’astronauta es disposa a sortir de la cosmo-bombolla per segon cop en 8 dies. Sobreviurà? Passi el que passi, serà dur. Potser acaba explotant esmicolat en milions de partícules sílviques. Diu que si voleu, us en podeu quedar alguna. Rollo record. 9, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2, 1, 0. Ignició.
Sona: Càpsula d’emergència, Antònia Font
Tot surt al revés.
Què es fa en aquests casos?
Pd. Atenció siusplau. He entrat a l’habitació i m’he trobat el Rothko més trencat que mai i posat del revés. El meu pare espiritual mutilat definitivament. Casi em marejo. Algú vol una dona de fer feines manasses? Això sí, la tia li ha posat el john cleese a sobre un altre cop. I s’ha quedat tan ample.
Algú, en un atac d’il·luminació, va escriure un dia això a la part de darrera de la porta d’un wàter públic:
És molt més dura la mort
que el no-néixer.
Avui, en un típic recurs vilamatessià, he aplicat la seva teoria a la meva pràctica i amb un dit, al mirall del labavo entelat per la condensació de l’aire, he escrit:
És molt més dur fracassar
que no: haver-se dedicat al macramé des d’un principi.
Bona nit a totóng.
Fa uns anys adorava una cançó de Joseph Arthur que deia:
imagino que et rento els cabells
desitjo rentar-te de tota la teva desesperació
la mateixa cançó també deia:
Oh, estimada, des que has marxat
sé com se senten les bitlles al carreró de la bolera
Avui adoro aquests versos Dylan Thomas:
Alguna certesa ha d’haver, si no d’estimar
almenys de no estimar.
Pd. Quan algo m’agrada, m’agrada tant que em moro. Quan algo em desagrada, ho detesto. Per això sóc incapaç de menjar pebrots escalivats o suc de taronja natural amb polpa. Vaia fàstig.
Sona: Ashes everywhere, Joseph Arthur
Precisamente porque la literatura nos permite comprender la vida, nos deja fuera de ella. Es duro, pero a veces es lo mejor que puede pasarnos.
Déu
Si em faig pesada, aviseu als bombers.
Mirar les notícies és una acció trista. Entristeix més que qualsevol cançó del Damien Rice. Per sort, de tant en tant, es poden sentir frases com aquesta, dita per una dona que ven loteria al carrer i que no està satisfeta del tot amb el negoci:
La interné esa nos ha jorobao.
Potser sí que les millors frases estan a la vida mateixa.
Quan llegeixo Guy de Maupassant, m’imagino un home envoltat de panellets.
A vegades BelleandSebastian em sonen a Beatles.
Avui he recordat que als 10 anys jo volia ser la dona del Laudrup. Era la meva màxima aspiració. Als 18, però, volia ser Glenn Gould. Volia viure al Canadà en una casa de fusta envoltada de neu i tocar el piano en una cadira amb les potes serrades i guants negres amb els dits foradats. Volia ser Glenn Gould i seguir tocant malgrat el món sencer a fora s’enfonsés. Era la meva màxima aspiració.
Ara em conformaria en ser el seu dit petit del peu.
Hi ha qui assegura superar Tagore i les llàgrimes que impedeixen veure no sé què. Inventar refranys és xupat.
nada de suicidios ni amarguras interminables, se limitó a comer bizcochos
Raons per triar la literatura davant l’amor:
1) En la literatura pots estimar molts homes alhora. En l’amor (diuen), no.
2) Els llibres no ronquen.
3) Si comences un llibre i és una piltrafa, no has de dir coses com "hem de parlar" o "no ets tu, sóc jo". El tanques i a per un altre.
4) Un llibre el pots rellegir tantes vegades com vulguis i l’únic que es cansa ets tu.
5) Els nòvios no diuen coses com me acostumbré a la alucinación simple o soy verdaderamente de ultratumba. Rimbaud sí.
6) En la literatura ningú se’t mor, perquè ja estan morts d’entrada.
7) En la literatura tot és veritat. En l’amor és tot mentida.
Està de moda ser un Bartleby de l’amor, què voleu que faci.
