No hace falta que seas un novelista para mantener un espacio.
Simplemente agrega las fotos de tus vacaciones.
No crec que Robert Musil es faci un space.
Ni George Eliot.
Què trist haver de resignar-se a les fotos de truites a Marinador.
Què mediocres som.
Quan anava a pendre un cafè per lluitar contra la narcolèpsia nerviosa d’estudiar al llit, he llegit de reüll que algú deia això a la contraportada de la Vanguardia: Feliz sólo se es en el recuerdo. Mentre feia el cafè en sí, m’he aturat pensant la frase del llest aquest que creu que crea proverbis tagorians i he pensat: què va. És completament al contrari: feliç se n’és només en l’expectativa.
Pd. Algú m’està taladrant el costat dret del cap. Beethoven tenia la sort de no patir aquests contratemps quan tenia paletes a casa. Magritte sap més de què parlo.
No caen sólo sobre tí las manchas de sombra.
Walt Whitman
Cada dia veig més a prop aquesta possible desaparició. Ni que sigui temporal i compartida.
Ni que sigui en una piscina d’estal·lactites flotants.
Potser a pedagogia diferencial estudiem l’autisme. M’hi fixaré.
Intentar entrar al blog de la Juls i que estigui tancat em fa venir ganes de plorar. I total, si només deia tontades. Però l’ésser humà és així. Necessitem absoluts. Pararem de plorar i ens dedicarem (sota consell del Mèlich, que ha vist Mi vida sin mí i sopa amb Pascal el tercer divendres de cada mes) a promoure les relacions càlides i a perdre els absoluts que només ens toquen les pilotes (nivea). Se m’acut que el meu absolut és una suma de coses que no toleraria perdre. Bàsicament tres: la capacitat d’entendre l’òpera alemanya, el carnet de la Central i el dvd de Keane on surt el carabollo movent tot el que seria el tronc. Que va. L’únic absolut amb sentit que podem encara defensar amb dignitat, l’únic que ens salva, l’únic que encara no pot ser desmentit per cap Nietzsche desconsiderat, és la ironia. I a ella m’aferro qual màstil que mai s’enfonsarà.
Sempre he preferit l’Auster poeta, així com de Brahms prefereixo les Klavierstücke a les simfonies.
Les portes de darrera els wàters són l’antecedent més proper als blogs, fotologs i truites vàries. La gent s’expressa lliurement i a més no porten publicitat tipus encuentra el amor (siusplau, traieu-me això, que jo vaig sola a comprar). No crec en Déu ni el tarot, però en Katsumi una mica. Potser ell, al ser japonès, tira els còmics un cop se’ls ha llegit. Fes-me una entrevista, tu que feies ràdio, però eh, que jo he vingut aquí a parlar del meu llibre, no a comprar accions de la coca-cola.
Que bé ens queda el negre.
L’ull no sol·licita
el que el penetra: sempre ha de negar-se
a negar-se.
P.Auster
Entre jo i el mar hi ha una via sense pas a nivell.
I sóc sorda.
L’extrem sempre és el lloc més fred. Mira sinó els pols nord i sud. Per fi puc imaginar-me com era Herisau. Per fi puc imaginar-me Robert Walser fent la siesta sobre la neu flonja. Per fi tot té el color que es mereix. Blanc com el meu mòbil, blanc com la meva cara, blanc com el sostre de l’habitació de Kasimir Malevic, blanc com el cavall blanc, blanc com la part baixa de l’ungla, blanc com el marge dels fulls, blanc com la dent que cau a classe de piano, blanc com les tecles en do major, blanc com el cinturó del Tom, blanc com Celan, blanc com l’arròs que es tira a les bodes. Blanc com algo més, segur.
Hi ha les platges poc profundes. Aquelles en les que camines convençut que no et mullaràs més que els turmells. Però en el moment més tonto, sota l’aigua tèrbola (hermètica), el peu no troba sorra i s’enfonsa en l’abisme. Caus de manera patosa. Mires si algú t’ha vist. Però no. En aquesta platja només hi ha una sípia rància que voldria ser cranc i unes pilotes de nivea que floten. Si la corrent és freda, la sípia s’encostipa. Si bufa tramuntana, les pilotes s’allunyen i es claven a la roca i es desinflen. Si la marea baixa, veuràs tot d’estrelles de mar que brillen. És que és una platja comprensiva, això ho té. La sípia es cansa de lluitar contra les corrents marines aclimàtiques. Es deixa portar, se suïcida una mica. Les ones la deixen tirada a la sorra. No. No s’ha petat cap boli bic cristal escribe normal, és que la tinta ha explotat. Total, la sípia no tenia més a dir. Ni a escriure. Sobre la sorra ha quedat extès un Pollock assemàntic. L’aigua, però, arribarà d’aquí res amb la seva onada espasmòdica i l’esborrarà. Per sort. El mar li ofereix una peixera tipu loft. Hi ha taurons amb ulleres sense dents. Hi ha gent que mira i es pica.
I després d’aquesta magnífica faula tipus autoajuda-PaoloCohelo, tots ja som una mica més feliços. Sobretot, si tenim on anar a passar les vacances. Més, si tenim vacances. Que sí.
Pd. Si fos un cranc, tindria el meu forat a terra amb cadires de l’ikea i tira que te vas.
Pd2. Qui?
Pd3. Puc demostrar que això no és cap cançó d’Oasis.
Pd4. De qui?
Sempre he pensat que Mozart i Beethoven són els Beatles i els Rollings de la música culta, respectivament. Transparència versus intensitat. On comença tot. I alhora, on tot comença a ser només repetició.
