Car la indiferència, prou que ho sé, fóra una mena de felicitat.
Thomas Mann
Intento fer veure que no hi penso. Però em mossego la pell dels dits i em faig sang. No sé què m’ha donat últimament per obrir els llibres llegits i pescar frases a boleo. Si m’agrada la dic en veu alta perquè la sentin els veïns. S’està convertint en un hobbie a tenir en compte. Saps, crec que Kant va oblidar d’instaurar la migdiada com a imperatiu categòric. Ara que hi penso, on els va apuntar els imperatius aquests? En una pedra rollo els deu manaments? O era una llista-cadena rollo “mis manías”?Qui et castiga si te’ls saltes? Allò més gran mai pensat (que deia Sant Anselm)? No era indemostrable? Si el temps no existeix, per què arribo tard? Si no hi ha espai, com és que puc aparcar el cotxe? Tot plegat no s’aguanta per enlloc. Sort dels escriptors jueus.
