L’extrem sempre és el lloc més fred. Mira sinó els pols nord i sud. Per fi puc imaginar-me com era Herisau. Per fi puc imaginar-me Robert Walser fent la siesta sobre la neu flonja. Per fi tot té el color que es mereix. Blanc com el meu mòbil, blanc com la meva cara, blanc com el sostre de l’habitació de Kasimir Malevic, blanc com el cavall blanc, blanc com la part baixa de l’ungla, blanc com el marge dels fulls, blanc com la dent que cau a classe de piano, blanc com les tecles en do major, blanc com el cinturó del Tom, blanc com Celan, blanc com l’arròs que es tira a les bodes. Blanc com algo més, segur.
