i’m in a rothkovic paint

Hi ha les platges poc profundes. Aquelles en les que camines convençut que no et mullaràs més que els turmells. Però en el moment més tonto, sota l’aigua tèrbola (hermètica), el peu no troba sorra i s’enfonsa en l’abisme. Caus de manera patosa. Mires si algú t’ha vist. Però no. En aquesta platja només hi ha una sípia rància que voldria ser cranc i unes pilotes de nivea que floten. Si la corrent és freda, la sípia s’encostipa. Si bufa tramuntana, les pilotes s’allunyen i es claven a la roca i es desinflen. Si la marea baixa, veuràs tot d’estrelles de mar que brillen. És que és una platja comprensiva, això ho té. La sípia es cansa de lluitar contra les corrents marines aclimàtiques. Es deixa portar, se suïcida una mica. Les ones la deixen tirada a la sorra. No. No s’ha petat cap boli bic cristal escribe normal, és que la tinta ha explotat. Total, la sípia no tenia més a dir. Ni a escriure. Sobre la sorra ha quedat extès un Pollock assemàntic. L’aigua, però, arribarà d’aquí res amb la seva onada espasmòdica i l’esborrarà. Per sort. El mar li ofereix una peixera tipu loft. Hi ha taurons amb ulleres sense dents. Hi ha gent que mira i es pica.

I després d’aquesta magnífica faula tipus autoajuda-PaoloCohelo, tots ja som una mica més feliços. Sobretot, si tenim on anar a passar les vacances. Més, si tenim vacances. Que sí.

Pd. Si fos un cranc, tindria el meu forat a terra amb cadires de l’ikea i tira que te vas.

Pd2. Qui?

Pd3. Puc demostrar que això no és cap cançó d’Oasis.

Pd4. De qui?