Intentar entrar al blog de la Juls i que estigui tancat em fa venir ganes de plorar. I total, si només deia tontades. Però l’ésser humà és així. Necessitem absoluts. Pararem de plorar i ens dedicarem (sota consell del Mèlich, que ha vist Mi vida sin mí i sopa amb Pascal el tercer divendres de cada mes) a promoure les relacions càlides i a perdre els absoluts que només ens toquen les pilotes (nivea). Se m’acut que el meu absolut és una suma de coses que no toleraria perdre. Bàsicament tres: la capacitat d’entendre l’òpera alemanya, el carnet de la Central i el dvd de Keane on surt el carabollo movent tot el que seria el tronc. Que va. L’únic absolut amb sentit que podem encara defensar amb dignitat, l’únic que ens salva, l’únic que encara no pot ser desmentit per cap Nietzsche desconsiderat, és la ironia. I a ella m’aferro qual màstil que mai s’enfonsarà.
