Montainge. Finestres que dónen al cel. Cassets. Caps de nap. Incisos. Sabates d’infradotat. Samarreta imperi. Jerseis de l’hacheieme. Entrepants de butifarra negra. Cafès amb got de plàstic. Ratolins que tallen el sabó de no sé quina forma rara. Rombos. Mandra. Impresores que s’encallen. Accidents de cotxe. Sonic youth.
Planas: No sé qui és el Doctor Pasavento.
Síl: … hm. És igual.
Faré snowboard.
Però si tu condueixes el Mercedes.
No avanço si m’empenyen.
jo no vull ser el Michael Douglas valldemós
jo vull ser un pink floyd.
Tenia tan mal de cap, que m’he pringat de gasolina. I mira que el tiu ja havia tancat, m’ha dit: bueno, vale. I m’ha cobrat trenta euros de diésel. Estoy en reserva, porfavor. Li he fet pena. M’he tirat la meitat per sobre. Quina pudor. Potser exploto. Els cotxes podrien anar amb bateria, no? Només caldria col·locar-lo amb cura al costat de l’ipod, la càmara, el mòbil i la palm. I jo on em carrego? Zzz.
He caminat molt però torno a ser aquí.
Intentava llegir. Però per què coi sempre em toca a mi tenir un home al davant que dorm i li va caient el cap? Li cau a ràfegues. Ara. Ara. Zzz. En aquest, de pas, també li queia el diari (un d’aquests tebeos amb entrevistes a gent que no conec). Li queia el diari poc a poc, jo preveia que m’acabaria a sobre. I el cap inclinant-se, inclinant-se. Li ha caigut el diari a terra. Vaia pesat. Al final he tancat els ulls i he escoltat Holidays en repeat fins arribar a Barcelona.
Sona: Holidays, Antònia Font
És una feina tediosa, cansada i letàrgica.
H. Melville
Quan copio deures em sento una mica Bartleby, l’escrivent.
Copiar. Deures. Quants anys tinc? Dotze?
El marit de qui?
Ah, sí. La vida, que avança per alguns.
De tí, sólo conocí los inviernos.
Deneuve
Saps, la repetició no farà que les preguntes se’t responguin.
El domingo por la mañana salí un rato por el barrio; compré una barra de pan con uvas. El día era tíbio, pero un poco triste, como suele ser el domingo en París; sobre todo cuando uno no cree en Dios.
Michel Houellebecq
Assenyalo al calendari:
del 6 a l’11
marxar.
Marxar cap a dins.
O una mica més lluny.
De pronto, me fue indiferente no ser moderno.
Roland Barthes
M’agrada ser pedra
Un, dos, tres, ya
la pedra guanya la truita
qui guanya a la pedra?
Car la indiferència, prou que ho sé, fóra una mena de felicitat.
Thomas Mann
Intento fer veure que no hi penso. Però em mossego la pell dels dits i em faig sang. No sé què m’ha donat últimament per obrir els llibres llegits i pescar frases a boleo. Si m’agrada la dic en veu alta perquè la sentin els veïns. S’està convertint en un hobbie a tenir en compte. Saps, crec que Kant va oblidar d’instaurar la migdiada com a imperatiu categòric. Ara que hi penso, on els va apuntar els imperatius aquests? En una pedra rollo els deu manaments? O era una llista-cadena rollo “mis manías”?Qui et castiga si te’ls saltes? Allò més gran mai pensat (que deia Sant Anselm)? No era indemostrable? Si el temps no existeix, per què arribo tard? Si no hi ha espai, com és que puc aparcar el cotxe? Tot plegat no s’aguanta per enlloc. Sort dels escriptors jueus.
Un cap de setmana tonto val un punt i mig? He dormit en un plegatín. Malgrat tot, he dormit bé i feia temps que no recordava cap somni. Avui sí, sé que somniava que jugava a amagar amb els nens i volia posar-me dins un armari de roba de nina on no cabia. Treia els prestatges corrent, mentre algú comptava fins a vint contra la paret i amb un braç a la cara. Després la Martina ha dit que anar passant els dies era una espècie de vida penosa. I que buscar potser sí tenia sentit. L’abril està molt lluny. Tan lluny com gairebé tot.
Complicar-se la vida és addictiu.
Pd. Posa l’Anthony que vaig al wàter.
