Jo creia que un cambré era un noi que servia begudes.
Les TIC? Per què no ens fan estudiar com evitar que els telèfons mòbils serveixin per gravar pallisses al carrer? Crec que és més urgent que la instauració oficial de la pissarra digital. L’altre dia un noi salamanquí va dir: Yo no estoy a favor de la dictadura, eh, pero tenemos que agradecerle que instauró unas bases y que gracias a ellas estamos bien. Molt bé, txaval. A mi és que Mussolini em queia gordo, no sé com dir-t’ho. Tema 4: els hipertextos. Els webblogs. Si el mr. potato em suspèn d’aquest tema, li passo el link rothkovita. La Tecnologia pot estar bé. El que sovint falla és qui la fa servir. Per dir això hem de perdre tot el cap de setmana?
Nena pija: La calefacció es tanca?
Marc: Tia, gastes gas.
Nena pija: La meva és elèctrica. De gas! Què antic!
Marc: Joder nena, sí. I també hi ha una cosa que es diu estufa de butà.
Nena pija: Ah ya. I si fregues dos pals de fusta pots fer una foguera.
Me’n vaig a NY.
No, tampoc és cap metàfora.
Ploraré a les portes dels museus i compraré tabac a un estanc que fa cantonada.
Portaré kleenex.
Pd. No sé dir espadadrap en anglès. El terra és calentet o què?
(jajaja)
Sona: Vamos a volar (en clase turista)
No tinc temps d’escriure les cartes dues vegades.
F. Kafka
Avui he vist l’home més ben vestit del món. Tot el que duia era perfecte, inclòs l’abric i les ulleres. Pobre, es debia pensar que me’l mirava per alguna cosa més profunda. Però què va, era absolutament estètic i em distreia dels apunts de Tecnologia Educativa.
Marc: Bla bla bla
Síl: Hi ha taronges al terra
Marc: Què?
Síl: Que hi ha taronges al terra
Marc: No entenc la metàfora
Síl: Quina metàfora? Estic mirant per la finestra.
M’han dit que faci això. Cal? Ni de conya vamos. Però sortegen un pernil o algo.
Rajar llagrimots només en el primer gest de riure.Petar-me els dits. I també el maxil·lar inferior i superior. I també els canells i els turmells. Una tassa grossa de nescafé amb llet freda de la nevera i sucre si passo la tarda a casa. Subratllar els llibres i fer plegs a les pàgines fins que queden més pàgines plegades que sense plegar. Escriure als marges o a l’última pàgina en blanc. Tocar-me el serrell. Despentinar-me en general. Mirar el mòbil massa. Dir Que va! (amb tonadilla) Dir Frufru, nye, bde, pf, argh o grrr quan escric mails. No portar joies (això és una mania?) No portar rellotge. Cridar bastant. Riure fort. Pegar als amics (no a les amigues)Deixar els cds fora de les capses. Enviar sms. No trucar mai. Portar llapis i llibretes al bolso Calar el cotxe Mitificar la gent que no conec.Desmitificar la gent quan la conec. Anar a dormir tard entre setmana i d’hora el cap de setmana. No celebrar el cap d’any ni el sant joan. Pendre medicaments abans de trobar-me malament. No anar a la classe de primera hora. Destripar-me els dits a mossegades. Anar a comprar sola. No suportar les ungles llargues. Ni meves ni dels demés.Tallar-me jo el cabell.No portar paraigües.Anar descalça.Dir a la gent pet, cul o moc.No sortir de casa si no és imprescindible. Rossegar les dents. Dir les coses importants per escrit (en caixes?jajaja)Portar sempre a sobre un pot de vaselina de maduixa.(dit així queda com lleig). Fer pessigolles a ma mare, als meus nebots i al meu cunyat. Ser poc tocona amb la resta de mortals. Defensar les causes perdudes. Desviar els temes xungus i tensos hàbilment.Parlar en veu alta a la dutxa. Voler evitar les discussions però ser incapaç.
N’hi ha prou ja? Passo de passar el marró a ningú. Perdo el pernil?
Me pregunto también por qué debo pedir disculpas por ser tan literario si a fin de cuentas la literatura es lo único que podría llegar a salvar el espíritu en una época tan deplorable como la nuestra. Mi vida debería ser, ya de una vez por todas, total y únicamente literatura.
E. Vila-Matas
Pd. Hi ha imatges que només veure-les, saps perfectament a quina cita et remeten.
Ellos a veces vienen y se burlan. No saben que de todo me salva el cuadro.
E. Vila-Matas
Avui estic orfe de pare. Quina buidor. Ha vingut l’ambulància i se l’han endut a l’hospital. Diuen que té solució. Només és un vidre trencat. Però quin abisme, la paret. Cap on miro ara?
En los espejos, que se reflejaban unos en otros, Paul se multiplicaba veintisiete veces .
M. Kundera
Fa dos dies que enyoro piscines. Ara em posaria a rellegir la Immortalitat asseguda als esglaons d’una d’elles amb el sol cremant-me l’esquena i mig cos desfigurat per la corba de l’aigua. Clar que quan arribi l’estiu i les piscines estiguin plenes de nens tirant-se de bomba o iaios pixant, faré un post dient que enyoro la neu i la insostenible fredor de les mans a finals de gener.
La qüestió és tocar la pera al present.
No m’agraden les cortines que fan conjunt amb els edredons. Tampoc les arracades que fan conjunt amb la roba. De fet, no porto arracades. Ni tinc cortines. Què faig aquí? Què estic fent perduda i descalça al mig del carrer si plou? Es pot estar dins una banyera de dilluns a diumenge, amdos inclosos? Puc mentrestant escoltar els Kings of convenience que em va fer comprar no sé qui ahir? No em truqueu, que si tinc el cap a dins no sento el telèfon.
Sona: Homesick, Kings of convenience
Irene: Això no és seriós
Juls: La vida és massa curta per pendre-te-la seriosament
Irene: Què coi té a veure la llargària de la vida amb això??
Als mals moments… Victòries amb mitjons, cadenes d’or tipu Chabel, desfilades de moda, portades amb wordart, fotos de París al portàtil, Auster vs Pitàgoras, notables amb bronca, fotos sense sentit.
No és kitsch, és tendència.
