i’m in a rothkovic paint

Mi paradoja es la de ser un obseso cuya mente no logra fijarse. El caos siempre en torno a los mismos temas.
E. M. Cioran

Trobo a faltar tirar-me per terra plorant amb l’Urlicht (Sehr feierlich, aber schlicht) de la segona de Mahler cantat per la Schwarzkopf. Trobo a faltar endur-me el Celan verd a tot arreu. Trobo a faltar posar el Brel a tot volum per sentir-lo des de la dutxa.

De fet, és mentida. Trobo a faltar trobar-ho a faltar però no ho trobo a faltar gens. Avui he barrejat bravas, bledes i aspirines.

No sé si el Sergi està a Rússia.

Tinc un sabó en forma de fresó. I no és cap vers de l’Oliver, és en serio. Gravo cds de Radiohead mentre canto totes les cançons que tinc enganxades a l’escorça cerebral, alhora. És possible. Incloent Schubert, ariettes tontes de Carmen i petit homenet de muntanya t’aixeques a s’hora que vols. Tot és possible si es fa amb apocalipsi, diuen.

Si no s’hagués inventat la metàfora, no sé a què em dedicaria els dies senars.

No sé. No sé si surfejar lentament o pujar a alguna teulada a cantar.

Les platges de corall a les sis trenta del matí són ideals per passejar el gos. No tinc gos. Als assajos fem l’amour (est enfant de boheme). I si toco la marxa dels trolls, la Martina fa la conga. No és normal. Però els mil euros del bolo s’ho valen. Anem-nos-en a Haway amb el Jack. Tenen vitalínias allà? Demà torna la vida normal (normal de què?), faré com la iaia del Marc i untaré el bimbo de petit suís blanc amb sucre. A mi me’n donaven dos, de bufetades.

 
Sol sol sol il·lumina sa pintura que hi ha en aquest llençol.
Tot el dia.
Tot el dia fent olor de menta.
 
 
 

 
No le tengo apetito a la muerte, yo siento el apetito del no ser.
A. Artaud
 
Sobre les ales dels avions està prohibit caminar. Les últimes pàgines de les llibretes són per deixar-les en blanc. Com va dir algú: tots som relativament objectius. I contra aquest relativament de vidre no senyalitzat, m’estimbo.
 
 
 
 
Pd. Sí, algú s’ha menjat la sípia i ha deixat els pèsols.