Mi paradoja es la de ser un obseso cuya mente no logra fijarse. El caos siempre en torno a los mismos temas.
E. M. Cioran
Trobo a faltar tirar-me per terra plorant amb l’Urlicht (Sehr feierlich, aber schlicht) de la segona de Mahler cantat per la Schwarzkopf. Trobo a faltar endur-me el Celan verd a tot arreu. Trobo a faltar posar el Brel a tot volum per sentir-lo des de la dutxa.
De fet, és mentida. Trobo a faltar trobar-ho a faltar però no ho trobo a faltar gens. Avui he barrejat bravas, bledes i aspirines.
No sé si el Sergi està a Rússia.
Tinc un sabó en forma de fresó. I no és cap vers de l’Oliver, és en serio. Gravo cds de Radiohead mentre canto totes les cançons que tinc enganxades a l’escorça cerebral, alhora. És possible. Incloent Schubert, ariettes tontes de Carmen i petit homenet de muntanya t’aixeques a s’hora que vols. Tot és possible si es fa amb apocalipsi, diuen.
Si no s’hagués inventat la metàfora, no sé a què em dedicaria els dies senars.
Si l’home és l’únic animal amb dignitat, segons Kant podem tirar ases dels campanars sense remordiments. La Laura vol viure a prop del Mercadona. De moment, anem d’uniforme d’escola de monges i no us dic amb què s’unta els llavis. I jo que amb la síndria em creia original. Avui m’he enterat que no hi ha trenta de febrer. Quin xoc.
Un, dos, tres, responda otra vez: Schopenhauer
No sé. No sé si surfejar lentament o pujar a alguna teulada a cantar.
Les platges de corall a les sis trenta del matí són ideals per passejar el gos. No tinc gos. Als assajos fem l’amour (est enfant de boheme). I si toco la marxa dels trolls, la Martina fa la conga. No és normal. Però els mil euros del bolo s’ho valen. Anem-nos-en a Haway amb el Jack. Tenen vitalínias allà? Demà torna la vida normal (normal de què?), faré com la iaia del Marc i untaré el bimbo de petit suís blanc amb sucre. A mi me’n donaven dos, de bufetades.
Pobre cantimplora, ja no està de moda
i aquesta roba no me queda bé
he d’anar a comprar un sofà amb chasse-longe
i canviar es paper pintat des menjador.
Les cames em tremolen de caminar cinc quilòmetres anada i tornada i anada. Vesteixo de negre per atraure la llum. Vaig torçar-me un genoll al pati, jugant amb contrincants de metre deu. Hem comprat petazeta. No m’he disfressat, nena-blancaneus, sóc així.
Sona: Molí de vent, Joan Miquel Oliver
Sol sol sol il·lumina sa pintura que hi ha en aquest llençol.
Tot el dia.
Tot el dia fent olor de menta.
S’amor que se perd se’n va amb una foto
s’amor que se perd se’n va amb una moto
Em llevo amb l’Oliver. Desentel·lo els retrovisors amb la màniga. Esmorzo calamars. Hules de fruites. Faig surf sobre mars poc profunds. Mossego pianos. Vull un repeat, en general. I ja no sortir. I que no s’acabi. Com París. M’encanta París. I ballo per dintre.
No le tengo apetito a la muerte, yo siento el apetito del no ser.
A. Artaud
Sobre les ales dels avions està prohibit caminar. Les últimes pàgines de les llibretes són per deixar-les en blanc. Com va dir algú: tots som relativament objectius. I contra aquest relativament de vidre no senyalitzat, m’estimbo.
Pd. Sí, algú s’ha menjat la sípia i ha deixat els pèsols.
Llum inclinada. Pósters d’Holanda. Roba del Zara. Noms cosits a les bates. La data torta a la cantonada dreta de la pissarra. Serrells suats. Sang del nas. Maquinetes. Patades. Fraccions. M’he enamorat d’un nen pèl-roig.
