i’m in a rothkovic paint

1. Conduir fins el carrefour
2. Omplir carro de iogurts natural azucarado i flams
3. Arribar a casa
4. Buidar la piscina
5. Destapar pots
6. Abocar amb cullera
7. Fer xof
8. Nedar
9. O ballar
10. Espolsar-se el sucre
 

 
 
El cel és groc i plou. Porto un mitjó de cada, era la consigna. Tinc al cap el nom propi de vuitanta-tres nens. També les seves cares d’amnèsia davant les preguntes sobre unitats, desenes i centenes. Molts seràn de lletres, però encara no ho saben. Els dies ja passen més ràpid. Milers de vitalíneas de xocolata m’esperen dins una nevera biplaça.
 

Ajudo una nena rara a fer una pàgina del quadernet de mates. Em diu que el seu pare de jove tenia el cabell llarg com jo. Al cap d’una estona em talla i em diu que ella també el tindrà llarg, de gran, i que es traurà els rínxols (els d’això, segons ella). M’abraça que casi m’escanya. Segueix amb la pàgina. Mentre escriu vint-i-tres amb lletra lligada em mira, em treu els cabells de la cara i em diu: Saps on vaig néixer jo? Dic, no. Diu: A Rússia. A zero graus, penso, perfavor. Després em diu: Tinc tanta gana que em menjaria l’escola sencera. I riu com desencaixadament. Mentre entro a l’autopista amb el cotxe penso en el dia que trepitgi l’antiga URSS. Tot serà com familiar. Ah, ets tu Rothkovic, dirà la neu.
 

 

Avui ballo A Rússia cançó per cançó amb botes d’astronauta.

 
Consider que sa virtut es prou elàstica
per menjar un calamaret amb gust de sípia.
Antònia Font
 
 
 
Em pregunto si de cosa aquesta pels llavis n’hi ha de síndria. Investigaré. El tema s’ho val.