No sé, pero presiento que voy a haber sabido.
M. Blanchot
Avui no paro de preguntar-me si estic a temps de tornar enrera i tornar a la bogeria aquella de no sortir de casa pels matins. La resposta és no. Així que aparco, tanco el garatge, dino, em dutxo, prenc cafè, preparo la classe i em tallo les puntes tortes del serrell. Demà tornem-hi. No sabia que ser normal era tan avorrit. Sort que les òrbites concèntriques s’aturaran aviat, sort dels texans assimètrics.
La materia, toda la materia, está hecha de átomos y de vacíos.
Pf, no trobo els àtoms.
S’est-il rien passé?
M’agradaria no ser tancar. Així de tant en tant oblidaria.
Hi ha els de llimona. Els Rothko-naranja. Maduixa i nata. Els blaus que em fan plorar com una imbècil. Però sí, el negre. El negre és el què untaries amb més mantega. Papa, aviat vinc.
A mi la ciència mai m’ha interessat, més enllà dels experiments amb colacao, vinagre i llet desnatada que fèiem al pati de pedres de la casa de Llafranc fa uns quaranta anys i algo. Trobo que les paraules són molt més explosives que els neutrons i que els quadres de Franz Marc giren més explícitament que la Terra. L’energia no es crea ni es destrueix, i a mi què on vagi un cop se m’ha esgotat a mi. Les causes de les estacions? A mi m’agrada l’hivern i a Vivaldi crec que una mica tot. I a més, sr. Darwin, jo m’adapto a l’ambient com ningú, si no mira com faig ballet horitzontal. Això sí és millorar l’espècie i no el coll de les girafes o la pell tèrmica de l’ós polar.
O la blancor d’una paraula,
ratllada
a la paret.
P.A
Em fan plorar Harold Bloom, el blau rothkià, el trac número sis, Polònia, la intensitat en general, més coses. He obert l’Auster i has tornat tu. Aquest cop, embolicat en fúcsia. Ha de ser dolent per força, menjar-ne tants.
Jo què sé per què hi ha dies que porto el Dais al bolso. Com si pogués córrer com ell i acabar abans. Jo què sé per quina rajola començar a comptar. N’hi haurà més de noranta, suposo. Jo què sé si més de mil. Però almenys mentre compto oblido que el serrell m’ha quedat massa curt i que no tinc ganes de sortir més a la superfície per avui. Abans no odiava la lentitud, odiava els divendres. Era rara. O russa.
El país de l’Eto’o es pot salvar amb un parell de grues. Però el nihilisme aquell… què va.
El Beck canta It’s all in your mind. Obro un ull. Cases blanques de disseny en venta.
La meva primera frase de llibre preferida és de W.Somerset Maugham a De la servitud humana. Simplement: “El dia despuntà gris i rúfol.” Sempre he pensat que la paraula rúfol és impressionantment descriptiva. Com si tingués forma de núvol dens indefinit. Avui m’he llevat i he dit la frase en veu alta mentre mirava el cel blanc i estúpid, tal i com he fet cada matí rúfol de la meva vida. He pensat que m’era absolutament igual el temps que fes, mentre no nevés sobre les vies del tren. El llibre no me’l vaig acabar. He esmorzat torrada cremada amb mantega i mermelada de maduixa.
