I potser vivim en una casa feta de peces de tente grogues. El divendres m’agobia. L’edat també. Els dilluns almenys són esperançadors, expectatius, silenciosos.
Mentre treballo tinc flaixos. Em veig davant el Boccioni de bronze. Em veig passant inconscient davant la porta de casa de Jonathan Safran Foer. Em veig comprant l’últim del Ben Harper a un megastore. Em veig menjant donnuts farcits de mermelada de maduixa. Em veig fent-me una autofoto descentrada sobre el pont de Brooklin. Em veig responent if if a un policia d’immigració que em vol pendre el tallaungles. No treballo gaire.
Tòtem: Avui l’Oliver a Silenci?
El fred és circumstancialment dolorós, però normalment anestessiant. I ja se’n va. No sé si sobreviuré a tota aquesta calor groga i rugosa que s’acosta. A tot aquesta màniga curta. A sota de què ens amagarem? Potser les portades dels cedés ens acullen.
Sona: Cast a Shadow, Adam Green
Vaig conduir amb la finestra del cotxe baixada, per viure aquella meravellosa sensació americana dels cabells flotant i les mans al volant i la cara fresca i els lemonheads. I ara tinc l’ull com una patata. M’he posat crema a dins. Les ulleres coixet em camuflen. I, per cert, ha vingut Malevich a veure’m. Porta records del papa, però amb orgull, sense truitismes. Deu ser suprematista o algo. Em mira els peus sense mitjons. Porta un polo blanc.
Sóc el resultat d’una fusió entre subtitulada i de martini sec amb oliva en got de plàstic. L’estil no es crea ni es destrueix, s’hereda. Yeah.
Demà, com a dia qualsevol, regala’m un Ellsworth Kelly.
¿Quién nos ha dado una esponja capaz de borrar el horizonte?
F. Nietzsche
Faltes d’ortografia a la màquina de tíckets del bar. Bocabits. Exàmens sorpresa. Pol·len. Argentina. Mecanismes ressonant en repeat individual i discret dins el cap sonàmbul del dilluns. Tantes coses a fer i tants cedés oberts i tants poetes fent força per saltar del prestatge cap a tu i tanta llum que diu primavera i tanta xocolata i tants missatges que escriuries de sobte i tanta son acumulada i la banyera plena de batut de plàtan i sucre. I què insignificants aquests dos tortelinis que no penso menjar-me. Es queden al plat abatuts, sota el formatge. Nietzsche ho sabia, sabia que això de la importància no podia durar gaire. I demà jo què sé què diuen de què.
¿Dónde está la fisura por la que uno vislumbra el desastre?
Neville
Observo com menges xirimoia o la polpa fibrosa que queda a l’exprimidora després de fer suc. Jo prenc cafè i galetes príncipe que ara són al revés, blanques per dins i com estovades.
Mais que voulez vous? je n’ai plus d’idées.
M. Duchamp
Algun dia canviaré de referents. De moment me’n vaig de cap de setmana amb la meva love song. Amunt, bastant amunt.
Sona: Love song, Antònia Font
Tot és llefiscós tipu la textura d’un salmó fresc que fa que em rellisquin les tecles avall i no pugui arribar mai a la doble barra final de la seguidilla aquesta, que sense la soprano per dalt és espantosament avorrida. Després ella es pensa que em poso malalta per escaquejar-me dels assajos. Si això sense ella no té cap sentit. Si quan toco això sola, els veïns deuen pensar que treballo en un club de tango per les nits i que em paguen en negre quatre plecs de bitllets de vint euros sota el got del cubata. I no entenc la lletra insinuant i tinc una veu fatal per imitar-la. Ho intento bastant però és com somniar que les portes no tanquen o que les estacions de metro estan buides per dins i enlloc no hi ha mapes. Que per cert, per què somnio això sempre? No puc tenir vèrtic com tothom i somniar que caic d’un edifici en flames?
