M’assec al sofà. La caràtula del dvd a les mans. Gent que parla rus. Gent morta sobre la neu. Gent amb cara de pànic. Gent en silenci. Rússia és un gran silenci, ni ella mateixa es recorda. Em pregunto per què Hitler és un dolent mediàtic i Stalin no. Em pregunto quina alegria, ni tan sols forçada, li troben a la cinquena simfonia. Una dona descriu el mal de panxa que se sent abans de morir de gana. La filla de Shostakovich va heretar les seves trescentes dioptries i el mateix gest tens llastimós. Quan van quedar per assajar, la meitat dels músics havien mort, potser se’ls havien menjat alguna part del cos. Faltaven dos oboès, el fagotista. Ploro mentre una dona explica com van entrar a la sala a sentir la setena. Com es morien de gana però els hi era igual. Com la gent xiulava el tema A pel carrer, mentre buscava algun gos viu per fer al forn. Merda Stalin, merda per tu.
Dimitri Dimitrievich, ara t’abraçaria.
En un còmic antic dels 4F, aquests viatgen en el temps i es troben amb la possibilitat de matar a un jove Hitler sense polititzar.
Temps després, tornen al present però van a parar a una realitat alternativa on Stalin va aplastar a l’exèrcit del Fürer, després es va fer amb el control d’Europa i la dominava com un dictador despiadat, cruel i dèspota.
La Fontvella a Rússia porta graduació.
Difícil paper el de l’art davant d’el monopoli del poder desmesurat, les dictadures despòtiques i les represions massives i aniquil.ladores del paràsit de la burocràcia soviètica i la salvaguarda dels seus propis privilegis. El dur camí de la opresió i les forces especials de represió que acaba controlant-ho tot. L’estat lliure que modifica el repartiment de menjar a expenses de les persones i en benefici de la burgesia.
Estic amb tú que més de mèrit, doncs, pels pofres com Shostakovitch per a oferir dissonàncies “vulgars” i “musica amb/sense ideologies” en precioses peces de vent, amb la senzilla pretensió de fer riure a aquell que per sobreviure es menjava al veí o al gos, i que tremolava pel intens fred dels carrers de San Petersburg…
D’aquest dvd el que no té preu és el “mort als feixistes!” cridat pel sr. Stalin dalt d’una tarima. Es pot ser tan lúcid?
L’alegria sarcàstica de Shostakovic és el seu personal
“aneu a pendre pel cul”. però sempre guanyen els dolents. pobre Dimitri i pobra Rússia.
gairebé diria que estic separada de la vida per un envà molt prim, però opac.
prokofiev no ho va suportar i va morir.
quan? el mateix dia que stalin.
això si que és sarcasme