Tot és llefiscós tipu la textura d’un salmó fresc que fa que em rellisquin les tecles avall i no pugui arribar mai a la doble barra final de la seguidilla aquesta, que sense la soprano per dalt és espantosament avorrida. Després ella es pensa que em poso malalta per escaquejar-me dels assajos. Si això sense ella no té cap sentit. Si quan toco això sola, els veïns deuen pensar que treballo en un club de tango per les nits i que em paguen en negre quatre plecs de bitllets de vint euros sota el got del cubata. I no entenc la lletra insinuant i tinc una veu fatal per imitar-la. Ho intento bastant però és com somniar que les portes no tanquen o que les estacions de metro estan buides per dins i enlloc no hi ha mapes. Que per cert, per què somnio això sempre? No puc tenir vèrtic com tothom i somniar que caic d’un edifici en flames?
