Casi tinc vint-i-cinc anys (ploro o algo?) i encara tinc aquesta mania cutre del mite que prosatura. Massa educació estètica al final passa factura. La bellesa subjugadora? I el cinturó hortera blanc, per suposat. O la gomina estratègica.
Passa la mantega.
Poca poesia per afegir, a vegades.
Bamboo, ets tu, aigua de fruites, tiramissú
És una incoherència lingüística el fet que el meu nom i el teu nom no rimin. Hores xiclet que s’allarguen. Nens que escolten Radiohead. Persiana sense obrir. Suor salada. Auster follies. I la primavera a fora. Que algú em canti aquesta cançó a l’orella, aquest drama rural. Pateixo sobredosi de pastilles de plàtan i habitació buida, sota el mar.
Sona: Bamboo, Antònia Font
Jo també em trenco a vegades. I Celan, lluny d’enganxar-me les parts esquerdades amb celo blanc, em multifragmenta encara més.
Vull abraçar-te una cama. Vull amagar-me al calaix dels coberts i xerrar amb les culleres de sopa. Vull un llibre vull llençol vull peixera. Vull un vers de l’Oliver i biofrutas tropical i suc de coco i torrades i vull temps i vull boira i remolins i mutations del Beck i vull galetes. Vull enquadernar tots els apunts i menjar-me’ls per mai més equivocar-me i treure deus vull calefacció i vull museus i pessigolles als peus i als braços, crema. Vull Scriabin vull barroc vull divendres i dijous vull taurons i vull balenes. Vull les closques dels cargols i dormir i cantar en francès, no tenir son, fer olor de menta. Vull marxar vull nova york vull maletes vull nebots no tenir mocs ballar al revés i veure el Sena.
que sexi que dolça i que freda, wa yeah!
Surto del muntatge kitsch de l’Idomeneo mozartià, de veure peixos de cartró flotant amb fil de pescar que es veu segons com s’il·lumina. La història és una espècie de sacrifici d’Isaac a la grega però amb vestits del Cortefiel. Neptú és un terrorista suïcida i Elettra es talla les venes al costat de la seva maleta de rodes samsonite. Després diran que l’òpera és carca o no sé, potser és l’efecte del voltaren, perquè levito. A la sortida del Liceu, un submarí em recull, a mi i a la meva faldilla tomàquet. Dic adéu en càmara lenta als meus amics burgesos de traje negre i xal. Su asiento en posicion vertical. Crec que atravessaré la setmana per dins, com si fos un mar, i veuré calamars fluorescents i taurons que es divorcien i acaricien els caps dels seus fills futurs assassins blaus. I zebres que passen semàfors i pistatxos i llençols on encara dormiria. Per exemple.
Sona: Batiscafo Katiuskas en general, Antònia Font
Als 12 anys tenia el meu primer desengany amorós (vaig madurar tard). Ja no menjo galetes daneses. Són com olioses. Aquest matí m’han fet beure un suc de taronja natural. He tingut menys arcades que quan trec el tel de nata enrollat a la cullera del cafè amb llet. Però ecs. Em deien: se’n va al Madrid, eh. I jo orgullosa alçava el cap i ho desmentia amb arguments de dona a qui li posen les banyes però ho porta bé. Tornava a casa i plorava amb el cap sota el coixí i retallava les fotos borroses de l’Sport per forrar carpetes amb aironfix. T’estimo igualment, pensava. Ara els nens de 12 anys fan botellón i s’envien sms pornogràfics. Sempre he anat tard.
I dice i diu i dice diu dice: mamá, mamá.
Hi ha vint-mil vells traient la llengua en una piscina sense trampolí. Se senten veus d’ultratumba a les taules del fons. I no sé què collons té la cançó de Miranda que tothom la té en un ultra-repeat-indefinit-circular-incansable. Tindran algo a veure amb la legalització dels Latin Kings? Els moviments socials estan bé, però a mi m’agrada la quietud. En generá.
Perhaps all that is wanted is time.
John Ashbery
No tinc temps ni amics poetes.
Necessito temps per anar a fer cafè i vessar-lo sobre les camises de tots els que escriuen.
Necessito temps per saber si tot és mentida.
Photo : l. to r. John Ashbery, Frank O’Hara, Patsy Southgate,
Bill Berkson, Kenneth Koch, copyright © Mario Schifano, 1964.
cosas demasiado reales como para que importen
John Ashbery
El llibre estava allà, jo només vaig agafar-lo. I a la nit plorava amb mig cos dins els llençols i el cabell regalimant aigua amb olor a suavitzant de súper.
Hay demasiada proyección mitopoyética entre las mías y las prestadas.
Astrud
No he comprat rap. Continuo pensant en Rússia, no creguis. I tot i que ric tan fort que se’m sent des de l’altra banda del vidre, la tristesa em dissecciona i em fa mal. Gairebé tant com el segon queixal inferior dret. Gr.
Què tendres els astruds avui.
