M’assec al sofà. La caràtula del dvd a les mans. Gent que parla rus. Gent morta sobre la neu. Gent amb cara de pànic. Gent en silenci. Rússia és un gran silenci, ni ella mateixa es recorda. Em pregunto per què Hitler és un dolent mediàtic i Stalin no. Em pregunto quina alegria, ni tan sols forçada, li troben a la cinquena simfonia. Una dona descriu el mal de panxa que se sent abans de morir de gana. La filla de Shostakovich va heretar les seves trescentes dioptries i el mateix gest tens llastimós. Quan van quedar per assajar, la meitat dels músics havien mort, potser se’ls havien menjat alguna part del cos. Faltaven dos oboès, el fagotista. Ploro mentre una dona explica com van entrar a la sala a sentir la setena. Com es morien de gana però els hi era igual. Com la gent xiulava el tema A pel carrer, mentre buscava algun gos viu per fer al forn. Merda Stalin, merda per tu.
Dimitri Dimitrievich, ara t’abraçaria.
