Espero que la roba deixi de donar voltes ensabonada dins el batiscafi, la miro a través de l’ull de bou. Si no para ja, no podré tancar la maleta mai. El totxo de la Dickinson no és portable, m’hauré de resignar a llegir altres nordamericans. Però no em queixo, perquè els francesos mai m’han agradat com a poetes i els russos són edició bilingüe i també pesen. Espero la roba i intento salvar la inquietud fent posts estúpids de despedida. Potser tancaré el blog per no fer-me gaire insuportable a la tornada. M’agradaria que em continuessiu estimant. Fins ara, papa!
jo en tinc un de primet de la emily
si vols te’l dono quan et vingui a despedir a l’aeroport tal i com vam escenificar ahir:
Areeeeeu silviaaaaa
Areeeeeuuuuu
veig que seguim en la dinàmica de la snifi ed 7 de la primera fila
compr’am un I love NY i així li fa competència al Rocío
Ballaré LCA per tu