Sé que arribaré a algun lloc. Almenys quan l’avió aterri, hauré volat per sobre els caps dels que m’odien. Almenys hauré estat en aquell moment de llum en que l’ala s’il·lumina i a l’altra finestra és de nit. Almenys hauré enyorat ni que sigui un gratacels de vidre en hermètics plafons que condensen la vista dels que hi sopen dins. Tot s’apaga i tot comença. I tot s’encén. Almenys enyorar. Almenys hauré vist com s’ofereix un got d’aigua a algú que dorm. Com es fragmenta la vida quan l’avió és al punt més alt on mai més volarà. Com la punta del llapis que em traeix i s’acaba sense avisar. Com les cames que no sé si encara tinc. Com la llàgrima que veu el papa i s’escapa.
siiiips!!
aaaahhhhh
:)