¿A dónde te diriges que absorves el aliento como distancia?
Sylvia Plath
Un viatge és pensar-hi molts dies abans. Un viatge és tornar. Un viatge és l’avió a les fosques i gent de peu amb rampes i mantes de quadres robades i mapes de recorregut plans. I la llum que s’encén i s’apaga. Viatjar és l’impacte de la casa que esclata a la cara quan gires el pany i empenys endins. Viatjar és adonar-se que has marxat i que hi ha menys botons a l’ascensor dels que hi havia i que els cucs han acabat els bocins de madalena. Jo què sé, mentre caic penso que a mi Love Song em fa plorar. I que penso seguir plorant mentre l’avió cau i els passatgers dormen imnotitzats per pel·lícules i coixins amb logotips. No vull caure però no puc penjar l’avió de cap constància. Sé que farà el que bonament pugui.
Aquesta lleugeressa, la de perdre la perspectiva, la de la memòria fugaç, els gustos que porten imatges, el entorn que emputxa i les coses de sempre amb les olors d’abans.
Hi ha cançons que fan plorar.
I cuadres…
uix…això no ho he experimentat jo..