i’m in a rothkovic paint

Entre torrada i torrada obro el suplement de cultura amb la indiferència habitual. Paro de mastegar davant les fotos de Primo Levi i Paul Celan juntes, sobre la de Jean Bollack. L’article m’anuncia el nou llibre del tòtem amb el nom capgirat: Los poemas rumanos i em suggereix unes compres literàries express aquesta tarda. Somric, ara ja mastegant. Però no un somriure d’alegria explícita sinó, encara amb la son obstruint-me la circulació de la sang, un somriure de possible felicitat melancòlica i com de tombar el cap una mica. Passo pàgina, mira, el Pedrals. Passo pàgina, la llista dels més venuts per santjordi amb carcajada interior i vergonya passatgera. Ja s’ho faran. Passo pàgina, Nova York ha proclamat que el dia 7 d’abril serà a partir d’ara el dia de John Ashbery. Més tòtems en tant poques pàgines? Avui ha de ser el meu dia de sort. L’antiestamínic fa efecte i ja no sóc una mocosa de grau 1. Sembla que farà solet. Vaig a pensar quin dia vull que em dediquin a mi.