Torna l’al·lèrgia, es posa d’acord amb les setmanes feixugues i l’absència i la gent que parla poc i l’empenta de la truja aquesta que al metro es clava davant les portes i t’impedeix baixar a l’estació que volies. No sé (jo què sé!) si les portes del cel són giratòries. Em fan por. A vegades m’hi fico i no sé com sortir-ne. I faig voltes tontament.
Que si llibres, que si cançons, que si poetes, que si pantalons de marca, que si tapes de cedé de recanvi, que si un nou model de bambes, que si Freud, que si els Uffizi, que si el cine, que si el postre, que si allò que mai em poso, que si la tos, que si l’òpera, que si el metro, que si el Whitman, que si la xapa, que si paper pintat dels setanta. I de cop, això, com qui passa un braç violentament per sobre una taula plena i ho tira tot a terra. I una sola cosa i tremolar de cames. Xt.
Dels dúos, jo mai sóc la soprano.
te llevo a rastras por el pasillo
te llevo en un llavero en el bolsillo
Fa un dia gris com rodó. Queda un cul de suc de pinya. Els nens no toquen les tecles del piano, sinó que les cliquen. Són moderns. Una ahir em va dir que el Jim Morrison era increiblement guapo i que jo tenia les puntes obertes. Les del cabell. Les puntes dels dits només se m’obrien quan jugava a bàsquet i m’havia tallat les ungles massa arran. Pensava que venia l’estiu, però l’hivern és mala hierba nunca muere. S’ha instal·lat aquí, ara ja il·legalment tipu okupa. El sant jordi a mi pse. M’agobia, però dels rituals és el que menys em molesta. Almenys no es tiren petards o es menja carn d’olla o castanyes. Siusplau. Però no nego que és el dia de l’any que menys ganes tinc de comprar llibres. Fa bastants sant jordis que no surto de casa. Aquest any, d’on no sortiré és del llit. És el típic lloc on es llegeix, no? Doncs.
Sona: Mírame a los ojos, Astrud
Avui em sento com un d’aquells legionaris que arribaven al campament i es posaven a escombrar. Algú sap d’alguna casa amb pols?
N’hi ha molts, com els quadres blancs o els inútils, que n’estem fins els ous d’haver d’estar-nos justificant tota la vida.
Em truca el Sergi des de Rússia (hi viu sa gent amb zero graus). Diu que ara agafa un tren sol des de Moscú cap a un poble remot i perdut. Poesia pura, penso. Un fàstig, diu ell. Es veu que la perifèria no mola, sobretot si vas amb el maletí a vendre no sé quin producte químic para los acabados de la piel del zapato. Em diu que allà només són dues hores més tard. Li dic que encara arribo per sopar. Em diu que es perdrà el Barça. Penso en la Tsvietáieva.
Quina època més ridícula aquesta en què anem sense mànigues i estem blancs i fem petxuga. Hivern, torna i salva’ns.
Sona: Somos el uno para el otro, d’Astrud
La risa del último tiende a infinito.
Reuben Chapelle
Un dia algú va preguntar qui era l’indesitjable que preferia la frustració al fracàs. Vaig aixecar el braç tímidament, per dins. Sí. Almenys la frustració és poètica. El fracàs…el fracàs segurament et deixa sense ni forces per descriure’l.
Nadie ríe el último.
John Ashbery
Prefereixo llegir el pot del suavitzant abans que llibres que s’anuncien com colònia o circs d’aquells amb trapecistes i El ligre.
