La pistola té dues cares. Una que m’avorreix i una que em fa flotar. Feia bots sobre el llit el Ben Harper de petit quan sonava Cosmic Dancer? Ja en són tres, doncs, comptant el Billy Eliot.
Sona: Waiting for you, Ben Harper (Both sides of the gun)
Encara duc pintura post-moderna incrustada a les ungles. I sento els violins que s’escapen per les finestres del Metropolitan Opera House. Tinc a la boca una barreja de ketchup i donut i cerdo agridulce que sembla gos i cafè en pot de cartró begut mentre camines. I l’olor sense olor. I el fred a vegades.
Originariamente el yo lo incluye todo.
S. Freud
A tots ens queda lluny la línia recta. Molts ja hem deixat de buscar-la.
¿A dónde te diriges que absorves el aliento como distancia?
Sylvia Plath
Un viatge és pensar-hi molts dies abans. Un viatge és tornar. Un viatge és l’avió a les fosques i gent de peu amb rampes i mantes de quadres robades i mapes de recorregut plans. I la llum que s’encén i s’apaga. Viatjar és l’impacte de la casa que esclata a la cara quan gires el pany i empenys endins. Viatjar és adonar-se que has marxat i que hi ha menys botons a l’ascensor dels que hi havia i que els cucs han acabat els bocins de madalena. Jo què sé, mentre caic penso que a mi Love Song em fa plorar. I que penso seguir plorant mentre l’avió cau i els passatgers dormen imnotitzats per pel·lícules i coixins amb logotips. No vull caure però no puc penjar l’avió de cap constància. Sé que farà el que bonament pugui.
Sé que arribaré a algun lloc. Almenys quan l’avió aterri, hauré volat per sobre els caps dels que m’odien. Almenys hauré estat en aquell moment de llum en que l’ala s’il·lumina i a l’altra finestra és de nit. Almenys hauré enyorat ni que sigui un gratacels de vidre en hermètics plafons que condensen la vista dels que hi sopen dins. Tot s’apaga i tot comença. I tot s’encén. Almenys enyorar. Almenys hauré vist com s’ofereix un got d’aigua a algú que dorm. Com es fragmenta la vida quan l’avió és al punt més alt on mai més volarà. Com la punta del llapis que em traeix i s’acaba sense avisar. Com les cames que no sé si encara tinc. Com la llàgrima que veu el papa i s’escapa.
Espero que la roba deixi de donar voltes ensabonada dins el batiscafi, la miro a través de l’ull de bou. Si no para ja, no podré tancar la maleta mai. El totxo de la Dickinson no és portable, m’hauré de resignar a llegir altres nordamericans. Però no em queixo, perquè els francesos mai m’han agradat com a poetes i els russos són edició bilingüe i també pesen. Espero la roba i intento salvar la inquietud fent posts estúpids de despedida. Potser tancaré el blog per no fer-me gaire insuportable a la tornada. M’agradaria que em continuessiu estimant. Fins ara, papa!
En teoria hi ha una perfecta possibilitat de felicitat: creure en allò que és indestructible dins nostre i no aspirar a aconseguir-ho.
F. Kafka
El Brooklin Follies és dolent. Jo ho sabia! Amb Oracle night sabia que això dequeia, però no em vau fer cas quan us deia que El llibre de les il·lusions era l’últim mite. Però no, no: tot això no vol dir que no aspiri a una cruïlla com aquesta.
M: M’han dit que he de portar sabates ortopèdiques.
S: Què?Ni en broma, eh. El glamour abans que res.
E: Abans que la salut?
M: Per descomptat. Abans m’opero o em tallo els peus.
Jo tampoc corro si intueixo que hi ha alguna possibilitat que les portes del metro se’m tanquin als nassos. I la gent de dintre rigui.
Priveu-me de tot, menys de les tecles.
Yo no soy sólo arcilla,
ni lo auxiliar de la arcilla tampoco.
Walt Whitman
Quan tinc el dia solipsista, no tolero que algú em toqui lleugerament amb la màniga al metro. Vull distància, distància! Vull atravessar la ciutat pel subsòl. Ser alguna cosa invisible o res.
O millor seure a esperar la normalitat.
