Imans a ses geleres de cuines solitàries
ses màquines de sempre
no passa una gota d’aire
A.F
Al·lèrgica perduda, omplo la maleta imaginàriament mentre circulo a peu pel carril bici. A la bossa, la roba s’enreda amb targetes de restaurants, el cable dels auriculars, un kleenex usat i un llapis sense punta. L’home vermell del semàfor sembla un camperol malevitxià sense rostre. Fins i tot el sol que crema el rovell dels bancs és una mica mentida. Estic farta de tossir en els cinemes.






