Enyoro. Vomito. Em costa respirar. Però em dic que aviat tornaré a la mitomania simbòlica sense autògrafs i al callar durant més hores de les previstes. Noto que cada dia sóc menys jo. Tanquen a les dues. Comuniquen. Demanen. Fan. Volen. Ara insultaria.
No me deje solo entre personas llenas de certezas.
A. Tabucchi
Tot el que tinc a dir ho puc condensar en una sola paraula. La paraula en sí és gelocatil. I si puc concretar: el gust del gelocatil desfent-se a l’entrada del coll.
M’he menjat tres petitsuís de postre i ara em pesa massa la panxa per ballar no tengo miedo al futuro, no lo tengo, yo nooo tengo miedo, no me importa, lo que digan. I m’he obert l’ungla del dit gros massa curta amb les octaves incòmodes del Grieg de diumenge, i això que he ideat una trampa bastant bona per escaquejar-me d’unes quantes barbaritats lisztianes sense que es noti. No estic en forma. És molesta la combinació ungla oberta, panxa plena i dreamweaver congelat esperant a que aprengui a insertar tabla amb algun tipus de coherència en els marges. Són molestes les llagues a la llengua.
Educar és cansat. Intentar saber què és educar és bastant pitjor. Jo no vull jugar a cap paradigma, ni sé on és la caverna, ni he matat a déu (no ha estat mai viu), ni tinc la culpa que ningú entengui res. Jo ballo sobre dissonàncies rítmiques russes i jugo amb el Roger i la Berta a distingir objectes de l’expressionisme figuratiu o a petar les bombolles del Juanito Jones amb el cursor. Parlem de Perseu i la medussa, més que de qui ha guanyat eurovisión. I si un dia se’ns escapa un merda, demanem perdó amb la mà a la boca i seguim debatent sobre què ous ens volia dir Lewis Carroll amb tant joc de paraules beckettià. Total, després vé un terratrèmol o un procés de Bologna o un Heidegger i a callar/cagar tots.
Cap on s’anava cap enlloc anant?
P. Celan
No sé si m’adorm la calor o la cortisona. No sé per què Adorno tenia aquestes manies contra tòtems descarats indiscutibles. Pobre Petruchka. Potser millor m’ensorro a la terrassa i canto alguna cançó del Miqui Puig a les aranyes que s’escapen cargolant-se entre els camins de ciment gris de les rajoles. Potser des del fons del fons dels mars profunds, les sípies cosines llunyanes meves em fan els coros. A una tercera major alta molaria.
Sona: Te quiero ahora Te quiero luego, Miqui Puig
Res no saps d’un dolor arrelat que ens està consumint.
P. Civitareale
No sé res d’anatomia humana. Ho prefereixo, abans de pensar en com som de vermells i antiestètics per dintre. No m’interessa saber en quin moment es produïrà res.
No sabia que et podien fer anàlisis de sang havent acabat de prendre un cafè amb llet carregat de sucre. Te saldrá un poco alto el colesterol. Jo què sabia que l’àlien que tinc a dins es manifestaria tan aviat. Podria haver esperat uns anys. Tipu que anar sobre rodes a Lisboa ja no serà el mateix. Les voreres estan plenes de forats, segur.
Ai Hindemith, els llavis tots tallats i només tinc a mà la vaselina de pera.
És tan agre. Quin fàstig.
Volvamos a nuestro ensueño, por favor.
E. Satie
Tanco els ulls i em veig els peus a través d’un filtre blau-piscina. Està prohibit menjar a la zona comunitària, però tots els veïns fan la migdiada lenta i babejada després de la paella. A tots els tremolen tres o quatre grans de sorra entre els camins-cartílag de la orella. Obrim les estrellitas i mostrem al món com s’enganxen a la llengua durant un minut i mig i sense caure.
Me sorprende lo difícil que resulta vivir.
F. Nietzsche
Mentre Ouaknin beu coca-cola, algú explica a un nen com serà d’emocionant el dia de la seva immolació dins un supermercat de Telaviv. Volem jajaïsme, però així és impossible.
Canvio religió per humanitat. (I de pas, algun cromo repe del mundial).
