He intentat que s’entengués que Stravinsky no era una malaltia crònica del sentit de la vista. Allò que fan alguns nens de creuar els ulls. Crec que s’ha pensat que el meu disseny educatiu no estava acabat. Al ser blanc el fons. Pofre. A mi que em doni classes de tecnologia un dissenyador grà fic, no una senyora que entén per bellesa la lletra comicsans subratllada i el word art degradat en arc iris inclinat amb ombres. Puc aixecar-me i marxar? Aixà en general, ho dic.
Deja desde hoy mismo de ducharte
para no olvidarte más
Tant me fot que el que faig en un cap de setmana hi cà piga de sobres en un post-it mal enganxat a la là mpara de peu. El futur sempre serà prometedor. Sempre omplirà un dinaquatre de timesnewroman deu i sense marges.
Sona: Todo da lo mismo, Astrud
Un home sense avantbraços ni mans. Com pensa agafar el plat de les propines i endur-se-les a casa? Gent saquejant el top manta. Treballadors sense contracte comprant bolsos sense marca a gent sense papers sense paÃs. Jo què sé si sense rostre. Gent amb cicatrius al metro. Mà quines sense canvi. Marxo dissimulant de les à ries de sopranos lleugeres enanes amb les celles pintades i gestualitats pallasses. De la posta d’escena està tica. I a fora tota aquesta gent mutilada. Corro a casa. M’agrada aquesta torre blava vermella i blava. M’agrada com s’acosta. Me la miro. Com si en qualsevol moment pogués despegar.
Â
Tancar-se tot el dia a casa amb el Marc Bolan i sortir al vespre només en el cas que a algun lloc facin una òpera de Häendel.
No sé si m’aguantaré en posició vertical.
Bé, sÃ. Reconec que si avui estic malalta és perquè ahir em van fer cridar. Perquè ressaca no és, que jo prenc fanta. També reconec avui (pujada sobre la cadira) que el futbol és art. Però ei, que jo ho dic pel perfil apol·lÃnic i praxitel·lià del sr. Edmilson. D’allò que la pilota roda i tal, res.
Belleza: toda su magia descansa en su misterio.
F. Schiller
Beethoven i Wagner, músicos del sufrimiento, enmarcan a Schubert i Schumann, músicos del dolor.
Michel Schneider
No sé si menjar els pèsols amb pastanaga d’avui ha estat sofert o dolorós. Només sé que ara podria escoltar Penderecki i en canvi posaré Astrud. I és decisió meva. I no estic d’acord.
No espero Godot. Espero l’estiu.
Ahir em va tocar el sol i ara em pica tot, tipu urticà ria. Els russos volem neu. Em pregunto què deu ser tenir una nòmina. Em pregunto què deu ser guanyar el Maria Canals envoltat de neozelandesos i coreans tartamuts.
Â
Aquest estiu,
el més lluny que aniré serà a esperar-te a la porta de l’oficina.
Â
T’enyoro Mister Tu.
Si és en quietud i silenci, deixo que s’hi estigui.
Si comença amb el zum zum intermitent i espasmòdic, em prossaturo i m’aixeco. Començo un joc de portes de balcó descontrolat, endins enfora cop de sabata.
Avui he lesionat la mosca. Tant me fot el que digui Heidegger,
m’ha fet pena esclafar-la al vidre, i hagués pogut:
era lenta i metafÃsica.
Los hombres están ciegos.
Una mano negra se posa en sus ojos.
V. Kandinsky
És el ciment mal posat el què fa que les rajoles, a simple vista, semblin diferents. Com amb un mal de panxa dels que impedeixen moure’s, m’arrossegaré fins allà on donen feina i demanaré agenollada el racó més llardós del burguer. Potser ni tan sols aquest oli tou m’acull.
