He intentat que s’entengués que Stravinsky no era una malaltia crònica del sentit de la vista. Allò que fan alguns nens de creuar els ulls. Crec que s’ha pensat que el meu disseny educatiu no estava acabat. Al ser blanc el fons. Pofre. A mi que em doni classes de tecnologia un dissenyador grà fic, no una senyora que entén per bellesa la lletra comicsans subratllada i el word art degradat en arc iris inclinat amb ombres. Puc aixecar-me i marxar? Aixà en general, ho dic.


 







