Busco a la nevera alguna cosa que em desperti de la somnífera sessió d’acords de setena transportats a vista. A la nevera sense imans. No he entès encara per què els clarinets sonen una nota per baix. Ni com sap la màquina de bitllets del metro si fa o no una hora i mitja que has fet el teu últim trajecte. Tampoc entenc la direcció dels pèls dels braços ni el sentit rotatiu de l’ombra. Em surt sang d’una mossegada al llavi. M’assec al marge jueu. Espectant, torturant-me, absolutament antiestoïca. Sense entendre res. Sense metafísica.
