Em cauen els ulls a terra. Amb les taques repartides equitativament pel cos, també a la cara, em fico dins el llit, sorpresa de seguir en vida després de les avaries als metros i a les portes de garatge, les fotocopiadores lentes, el fred abusiu sobre la moto de frens que de baixada no frenen, la faldilla que es tomba, les canes. Però segueixo viva, em sembla, somniant un dia d’agost i de sorra incrustada als peus fins la tarda, de xancletes de plàstic i rínxols humits als costats del serrell que em deixa la marca. O et dic que diumenge va morir Ligeti. I ja m’adormo. O et dic que ets com un kelly de colors, a quadres. Que ets un kelly transparent que traspasso alguns divendres. Em mossego per dins un costat de la boca. Se’m cauen els ulls a terra. Demà els recullo, demà demà.
Et llegeixo / segueixo en silenci.
A l’altre cantó hi havia els colors freds.
Pantone gegant.
Jajaja, yo es que todavía no me lo creo…. ¿lo haceis a proposito?, es que veo el website de Rubén, y veo el tuyo Silvia y es que son del mismo rollo!!!. Mismo estilo, misma filosofía, mismas ideas…. tal para cual. :-D
Que va, el mío es mucho más bueno!
no???
:-P
Jajajaja… es v erdad.
Aquí hay mucha más clase, filosofía, estilo e introspección.
En el mío hay internacionalidad.
Lo que yo decía, tal para cual. :-D