Si em poso de puntetes a l’extrem de la terrassa, puc esnifar el clor de la piscina del veí. Ara mateix, és l’únic que m’ajuda a saber on sóc.
Baby, I die
every night
every time
Estudiant això m’avorreixo una mica. Ja he netejat el correu quatre-centes vegades. He intentat dormir, he menjat nubes. I a fora, la tumbona nova blanca impol·luta espera rabiosa que per fi algú s’hi llenci a sobre. Provocadora estúpida. Vaia pal tanta fórmula i tant retolador verd flúor. I vaia pal llegir la Vanguardia i que se’m caiguin les pàgines gegants i sense ordre. Algunes color salmó i enganxades. Vaia pal no poder sortir i fer equilibris a la barana del balcó, sense sabates, sense ulleres, sense cel que ara és com invisible. Sense retorn. Truca’m quan arribis si tens alguna broma nova. M’avorreixo tant que la suor em regalima i em torno una cutre i vulgar fan dels cantants mantecosos.
¡Oh, sombras! Ya era hora de deciros adiós.
J. Keats
Vull llençols color fúcsia i jerseis amb botons. I llums de ciutats imprecises. I que cantis, encara que desafinant fins a la mutació dels intèrvals.
Página desplegada por el vacío de escritura.
M. Blanchot
Em tremolen les mans i no és de son. Últimament callo més. Per força ha de ser que hi ha massa paraules.
Esmorzo i sopo pa amb nocilla. Dino a les sis. No miro pel·lícules. Faig el mort a la piscina fins que algú (crida).
(R. for president. Pofre)
Faré un forat a terra i hi posaré el cap.
Em cauen els ulls a terra. Amb les taques repartides equitativament pel cos, també a la cara, em fico dins el llit, sorpresa de seguir en vida després de les avaries als metros i a les portes de garatge, les fotocopiadores lentes, el fred abusiu sobre la moto de frens que de baixada no frenen, la faldilla que es tomba, les canes. Però segueixo viva, em sembla, somniant un dia d’agost i de sorra incrustada als peus fins la tarda, de xancletes de plàstic i rínxols humits als costats del serrell que em deixa la marca. O et dic que diumenge va morir Ligeti. I ja m’adormo. O et dic que ets com un kelly de colors, a quadres. Que ets un kelly transparent que traspasso alguns divendres. Em mossego per dins un costat de la boca. Se’m cauen els ulls a terra. Demà els recullo, demà demà.
La diferència entre jo i els surrealistes, és que jo sóc surrealista.
Salvador Dalí
Equivoquem-nos preguem demanem seguim. M’agradava abans, quan no tenia ningú amb qui comparar-me.
Sona: Hamburg song, Keane (no té res de surrealista)
El nostre sistema metafísic és un horari virtual en colors. Puccini ha sorgit com d’imprevist i ara millor em suïcido una mica i em calmo. Constato que al fabulós món d’internet hi ha més biografies de presentadores de televisió que no, per exemple, d’Ives Tanguy. Tot plegat resulta molt pobre i suficientment detestable com per preferir morir-se. Per sort, el trenta de juny arribarà algun dia i podré fer de sargantana allargada sota el sol, immòbil, inútilment improductiva i muda. Clica el forward.
En aquest cas, i’m in a Mondrian paint.
Busco a la nevera alguna cosa que em desperti de la somnífera sessió d’acords de setena transportats a vista. A la nevera sense imans. No he entès encara per què els clarinets sonen una nota per baix. Ni com sap la màquina de bitllets del metro si fa o no una hora i mitja que has fet el teu últim trajecte. Tampoc entenc la direcció dels pèls dels braços ni el sentit rotatiu de l’ombra. Em surt sang d’una mossegada al llavi. M’assec al marge jueu. Espectant, torturant-me, absolutament antiestoïca. Sense entendre res. Sense metafísica.
