Yo no tengo carné de conducir
ni lo quiero para cruzar la ciudad.
Amb aquesta calor em sento perduda. M’hi sento tot i la seguretat progressiva en aparença permanent que s’asseu regularment aqui al davant. Em sento com si encara pengés d’un fil dental barato i faig cara de fàstig quan passa la formiga carregada d’un ésser mort sens dubte més gran que ella. No m’agraden aquests mobles, els pintaré de verd. Tocaré amb els peus molls les senyals d’alt voltatge, de perill, de no-passar, d’Atenció: mort!. Tot això m’incapacita per dir-te hola quan arribis. No vull dir-te hola. Només marxar amb els meus llapissos a plorar al metro.
Jo estic bastant “Lost” sense necessitat de carnet de conduir.
I el metro és per plorar, sí…