i’m in a rothkovic paint

En toda persona serena y razonable está oculta una segunda persona aterrada por la muerte.
Philip Roth

Llegia El animal moribundo. De tant en tant alçava els ulls i notava l’aire post-pluja i somreia en plan diva sota el cel immens i blau ensucrat. En una de les alçades d’ulls, el dibuix del sol evaporat era tant mereixedor de ser portada d’un disc de clasicos-chillout que m’he aixecat feixugament a buscar la càmara, inundada de tanta bellesa natural. Jo, que tants cops peco d’artifici. Agafo l’aparell i em llenço de nou a la chesse-longe de plàstic i lona taiwanesa. Giro el cap un segon com per incorporar-me i allà està, somicant, respirant dèbilment però sonora, movent la pota sota el seu cos sense ploma ni pèl, tal disbarat macabre de la naturalesa morint-se, agonitzant a un centímetre de la meva felicitat quasi literària. Un animal moribund! Em cago en el putu món austerià i en viure al camp. Em cago en la mort tant a prop i en el piu-piu intermitent i acabat que sentia durant tota la lectura, convencent-me amb esforç com sempre de que el so de les bèsties forma part del silenci de les urbanitzacions amb arbres. Em cago en la bufetada que he rebut, jo, que volia mostrar-vos la bellesa del cel que puc contemplar sempre que em plagui. Vaia fàstig el seu bec intentant mantenir-se. Vaia fàstig la seva lluita inútil sense ales, gairebé sense pes. Encara respiro amb dificultat i ara que sec a dins, tancades les finestres, aixeco els peus per no tocar el terra, perquè sé que, en extensió, és el mateix terra on ell està morint. Hi ha coses que havia demanat no veure.