Qué rara es la memoria, y qué raro es todo, pero la memoria más.
E. Vila-Matas
Demano perdó als subscriptors (tants) per la meva desequilibrada indecisió a l’hora de publicar. Però a vegades em desperto volent borrar tot allò que he dit. A vegades també volent autoborrar-me, supradesaparèixer.
Però per fi ho dic: Enyoro Lisboa. I Oporto. I tantes altres coses que ni he vist. Les enyoro com un cec que aspira a veure-hi. I per fi ho dic. I per fi ho proclamo.
Parlant d’enyorar. (L’estiu és època de custòdies compartides).
