M’estic aquí i no trobo que res hagi canviat. No he sentit cap clic. M’estic aquí altre cop parlant amb les parets (això sí, parets cibernètiques). Potser serà millor que tanqui les finestres i em fiqui dins el llit tapada fins el nas. Just una sortida, per poder respirar. O jo què sé si sortir a ordenar-me a la platja i tornar amb els peus coberts d’escates i mocs en forma d’alga. O llegeixo. Llegeixo i em poso d’acord amb la literatura. Em poso d’acord amb tu per desaparèixer. Perdo tots els llapissos. I no sóc res ni ningú si no subratllo. Res del que faig té cap conseqüència real ni imaginària. Res del què sóc ho he pres a ningú. O això és el que em crec, il·lusa. Prenc decisions precipitades. Constantment precipitades i anecdòtiques i irrisòries i allargades i més coses sense sentit ni interès. I estic molt lluny d’assemblar-m’hi. Ni tan sols m’apropo a aquells que creuen que escriure és escapar. No és precisament ser-hi? Ni tan sols sé de qui estic lluny. Em disgrego per poder sostenir-me. Em converteixo en mil jos completament desconeguts entre ells. Com els peixos que es miren sense ganes. Els plego i els guardo, quan vé la nit. I em faig un fart de tòpics, com veieu. I és flipant, flipant! Algú m’ha robat La nit de l’oracle. Després d’investigar, només queda un sospitós: la meva dona de fer feines també vol ser austeriana. Ella també.
