Pues yo sólo puedo creer en un infierno sin techo.
Fiódor M. Dostoievski
La medicina és Berg i és Messiaen, però és el seu dolor i no el meu el que sorgeix. Em marejo però lluny de poder expressar la pèrdua de consciència, m’estiro per oblidar-la. La medicina és tiramissú.
No tiraremos el puñal
porque amamos la herida.
E. Dickinson
Ja no sé si sóc jove. L’exageració mahleriana m’ha arrugat.
M’estic aquí i no trobo que res hagi canviat. No he sentit cap clic. M’estic aquí altre cop parlant amb les parets (això sí, parets cibernètiques). Potser serà millor que tanqui les finestres i em fiqui dins el llit tapada fins el nas. Just una sortida, per poder respirar. O jo què sé si sortir a ordenar-me a la platja i tornar amb els peus coberts d’escates i mocs en forma d’alga. O llegeixo. Llegeixo i em poso d’acord amb la literatura. Em poso d’acord amb tu per desaparèixer. Perdo tots els llapissos. I no sóc res ni ningú si no subratllo. Res del que faig té cap conseqüència real ni imaginària. Res del què sóc ho he pres a ningú. O això és el que em crec, il·lusa. Prenc decisions precipitades. Constantment precipitades i anecdòtiques i irrisòries i allargades i més coses sense sentit ni interès. I estic molt lluny d’assemblar-m’hi. Ni tan sols m’apropo a aquells que creuen que escriure és escapar. No és precisament ser-hi? Ni tan sols sé de qui estic lluny. Em disgrego per poder sostenir-me. Em converteixo en mil jos completament desconeguts entre ells. Com els peixos que es miren sense ganes. Els plego i els guardo, quan vé la nit. I em faig un fart de tòpics, com veieu. I és flipant, flipant! Algú m’ha robat La nit de l’oracle. Després d’investigar, només queda un sospitós: la meva dona de fer feines també vol ser austeriana. Ella també.
Qué rara es la memoria, y qué raro es todo, pero la memoria más.
E. Vila-Matas
Demano perdó als subscriptors (tants) per la meva desequilibrada indecisió a l’hora de publicar. Però a vegades em desperto volent borrar tot allò que he dit. A vegades també volent autoborrar-me, supradesaparèixer.
Però per fi ho dic: Enyoro Lisboa. I Oporto. I tantes altres coses que ni he vist. Les enyoro com un cec que aspira a veure-hi. I per fi ho dic. I per fi ho proclamo.
Parlant d’enyorar. (L’estiu és època de custòdies compartides).
Pues nunca se sabe si llega uno al fin del viaje o al punto de partida.
E. Vila-Matas
Havia oblidat la Wanderer. Què imbècil. I ara deixo que soni mentre es fa de nit. Després uns quants lieder transcrits per Liszt i et juro que aguanto qualsevol ocell mort als peus de la tumbona. Potser, fins i tot, algun veí es creu que encara sé tocar.
La temporada que vé fan L’Holandès errant i la Khovantxina. I jo que volia desfer-me de l’abonament! Si em recullo el cabell, no m’hi cap el casc, i és algo que avorreixo. El Vilamatas diu que lo único definitivo es el dolor. Aquesta tarda, lo único definitivo és que penso acabar-me el gelat americà que vaig deixar encetat dimecres al teu congelador.
En toda persona serena y razonable está oculta una segunda persona aterrada por la muerte.
Philip Roth
Llegia El animal moribundo. De tant en tant alçava els ulls i notava l’aire post-pluja i somreia en plan diva sota el cel immens i blau ensucrat. En una de les alçades d’ulls, el dibuix del sol evaporat era tant mereixedor de ser portada d’un disc de clasicos-chillout que m’he aixecat feixugament a buscar la càmara, inundada de tanta bellesa natural. Jo, que tants cops peco d’artifici. Agafo l’aparell i em llenço de nou a la chesse-longe de plàstic i lona taiwanesa. Giro el cap un segon com per incorporar-me i allà està, somicant, respirant dèbilment però sonora, movent la pota sota el seu cos sense ploma ni pèl, tal disbarat macabre de la naturalesa morint-se, agonitzant a un centímetre de la meva felicitat quasi literària. Un animal moribund! Em cago en el putu món austerià i en viure al camp. Em cago en la mort tant a prop i en el piu-piu intermitent i acabat que sentia durant tota la lectura, convencent-me amb esforç com sempre de que el so de les bèsties forma part del silenci de les urbanitzacions amb arbres. Em cago en la bufetada que he rebut, jo, que volia mostrar-vos la bellesa del cel que puc contemplar sempre que em plagui. Vaia fàstig el seu bec intentant mantenir-se. Vaia fàstig la seva lluita inútil sense ales, gairebé sense pes. Encara respiro amb dificultat i ara que sec a dins, tancades les finestres, aixeco els peus per no tocar el terra, perquè sé que, en extensió, és el mateix terra on ell està morint. Hi ha coses que havia demanat no veure.
Yo no tengo carné de conducir
ni lo quiero para cruzar la ciudad.
Amb aquesta calor em sento perduda. M’hi sento tot i la seguretat progressiva en aparença permanent que s’asseu regularment aqui al davant. Em sento com si encara pengés d’un fil dental barato i faig cara de fàstig quan passa la formiga carregada d’un ésser mort sens dubte més gran que ella. No m’agraden aquests mobles, els pintaré de verd. Tocaré amb els peus molls les senyals d’alt voltatge, de perill, de no-passar, d’Atenció: mort!. Tot això m’incapacita per dir-te hola quan arribis. No vull dir-te hola. Només marxar amb els meus llapissos a plorar al metro.
Torniamo all’antico e sarà un progresso!
Giuseppe Verdi
Ja no vull anar a festivals, només vull escoltar cedés de caràtula original des del llit, revolcant-me al ritme de la síncopa irregular. Els diners que m’estalvio en cubates, me’ls gasto en productes apple o en perseguir quadres del papa per setmana santa. A la maleta nova del portàtil només hi duc llibres i coca-coles de chuche per les reunions, de les quals només em menjo les verdes. Em repugna ser in, jo vull ser out out out.
la calma l’amor l’odi la calma la calma
S. Beckett
Vull sopar peix amb els peus ensorrats sota la platja. I vestir-me de llimona perquè tu em diguis mousse. I recitar-me durant la migdiada a l’herba amb la saliva i la sanefa de la tovallola marcada a la galta. Odio totes aquestes carpetes i l’ordre i els cedés regravables i els bolígrafs ja no sé com agafar-los. El mòbil sona enterrat al jardí. La terra vibra.
